Per a l’assignatura de català havíem d’escriure en grup una carta a Mercè Figueres àlies Mahalta, com si fossi’m Màrius Torres. Dins d’aquesta s’havia d’incloure alguna informació obligatòria; relatar alguna cosa sobre la vida al sanatori, un esdeveniment important sobre la Guerra i parlar sobre algun poeta amb el que Màrius tenia correspondència. Així és com ens ha quedat la carta:

Sanatori de Puig D’Olena, Sant Quirze Safaja, 14 febrer 1937

Estimada Mercè,

Avui m’he despertat més aviat del normal, tossia molt i l’Enriqueta ha vingut a ajudar-me. Bé, millor no parlo d’això, no vull que en temps tristos només parlem d’això. Mercè durant tot el dia que porto pensant a parlar amb tu, m’han dit que ahir Barcelona va ser bombardejada, quin deliri, la Guerra Civil només porta extermini i violència. No va ser un atac aeri, no van haver més de vint morts pel que he entès. Sospiten que l’objectiu era la Fàbrica Elizalde, tot i que la majoria de projectils van caure per l’eixample. Altre cop em trobo escrivint sobre desgràcies, però en temps de penes a vegades és difícil parlar d’altra cosa, avui dec haver-me aixecat amb el peu esquerre. M’ha relatat l’Enriqueta que abans-d’ahir va marxar l’Eloi, anava a Barcelona així que tothom està especulant sobre el seu possible homicidi, tots pensen que poder és un cadàver ara mateix. Començo a adonar-me que el que els porta a pensar això és la manca d’acció d’aquest sanatori, tots volen que passi alguna aventura que els hi faci passar el dia entretinguts. Jo quan no tinc res a fer, t’escric, com ara. No sé si vindrà ja l’Enriqueta, espero que vingui i pugui donar-te aquesta carta. M’ha promès el doctor que demà em trobaré millor, ja ho sé que em trobaré millor, però em sento estafat per la falsa sensació que he tingut durant uns instants, m’he imaginat curat, perfecte.

He llegit la carta, per fi, que Joan Sales em va enviar, ha trigat bastant, ja que ell la va escriure a principis de mes. El cito; “Avui estic de guàrdia i ho aprofito per escriure’t. Els dies que no hi estem voltem per Madrid, que és una ciutat magnífica, amb grans avingudes i edificis solemnes i majestuosos. Els seus habitants són més reposats que no pas els barcelonins; no tenen pel carrer aquell aire de pressa. Als estrangers ens tracten bé, tenen amb nosaltres mil atencions que endolceixen el nostre exili.”

M’agradaria passejar per Madrid com ell pot. Si pogués aixecarme avui del llit agafaria una bicicleta, pedalaria fins al mar. Oh Mercè, el mar, fa tant que no nado, em manca la sensació de llibertat, la mateixa enyorança que tots tenim en aquests moments; ens falta la llibertat, la guerra ens l’ha pres.

També he contestat al meu germà que preguntava per mi, em preguntava que tal estava, li he dit que bé. Bé per al fet que ha esclatat la Guerra a Espanya i perquè els dos contraiem una malaltia greu, bé perquè també podria no estar respirant.

Atentament teu, Màrius Torres.