Bon dia Carla,
M’enorgulleix escriure per poder-te dir que els temps hi han canviat dansà que tu treballaves, és trist que alguns hagin de sofrir perquè altres després puguin gaudir de justícia i drets. No és just per a tu, tu vas haver d’aguantar aquells anys de revolució però sé que t’alegraria saber que jo tinc els privilegis pels quals tu, els teus companys, veïns o coneguts van haver de lluitar. No, el món no és perfecte ara a tot arreu, segueix havent-hi molta injustícia però jo he tingut la sort de néixer a un país on ja no es pateix el que es patia en els teus temps sent un infant. A la Xina per exemple molts nois i noies estan en la teva situació, però tinc confiança que en un futur pròxim això canviarà i podran tindre els drets dels quals jo sense adonar-me compte gaudeixo. És trist que només en moments com ara estic feliç d’anar a l’escola i sóc conscient de l’afortunada que sóc. En unes tres setmanes farà dotze anys que vaig començar l’escola, en un any i poc ja podré treballar, però no ho faré. Em queda un any més d’ESO, després faré dos anys de batxillerat i encara em quedaran uns quatre o cinc anys més de carrera. Sí, tindre temps de sobres per a gaudir, créixer, madurar o equivocar-me. Després de la carrera fins i tot podré seguir estudiant màsters o altres cursos si encara no vull treballar.
Et semblarà una bogeria, no m’agrada l’escola, bé, si ho penso bé és genial; aprenem coses i fem amics amb els quals creixem i ens relacionem. Però a primeres la majoria d’alumnes diuen que l’escola és un pal… Un pal? Tu treballes més de dotze hores al dia, no pots jugar o gaudir del treball, nosaltres només fem unes sis hores de classe on podem aprendre, créixer i relacionar-nos. No has anat quasi a l’escola, potser un parell o tres d’anys però segur que mataries per a poder estar-hi tots els anys que jo m’hi he estat i estaré. Em sap greu que mentre jo passejo pel centre, menjant un gelat o comprant roba amb amics tu hagis d’estar treballant de sol a sol. Mentre jo tinc hora d’esbarjo tu tinguis hora de descans. Mentre jo tinc l’armari ple de roba i compro cada dos mesos alguna cosa nou tu només tinguis un parell de mudes i que segurament estiguin fetes pols. O que jo apenes ajudo a casa i quan trec el rentavaixelles o estenc una rentadora em sento com si hagués treballat massa quan tu no pares a la fàbrica. Però t’envio força perquè les coses canvien.
Fins a sempre Carla,
Berta Fernández