Jo penso que la obra de teatre que vam veure al començar la segona situació d’aprenentatge,  “302. LA MEDITERRÀNIA: UN MAR DE CULTURES” no va ser cap maravella, però tampoc va ser molt dolenta, resumin no va estar malament.        Aquesta obra la va escriure Àngel Gumierà l’any 1888 que aquest home va ser un escriptor català molt conegut en la história de la literatura catalana.

Quan mirem aquesta obra podem observar que està dividit en tres actes, el primer, el segon i el tercer.                                                                                                              L’obra en general tracta d’una  tragèdia romàntica, on el protagonista  és en Saïd el capità  d’un vaixell pirata format per algerians. El seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la península Ibèrica. Però un dia matan al seu pare i a la seva mare amb l’expulsió dels moriscos de 1609. Per això vol venjança, ja que també li diu sa mare abans de morir.

En Saïd està ferit després d’abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides, aquesta noia és la Blanca, una noia que des de petita ha estat reclosa en un convent i que es dirigia, abans de l’abordatge, cap a Barcelona per professar l’hàbit de monja.                                    Agraït per la cura, en Saïd li atorga a la Blanca més privilegis que a la resta del presoners i amb el temps s’enamora d’ella.

A mesura que avança l’obra, la Blanca està més confosa pels nous sentiments que descobreix, alhora que en Saïd també decobreix el que sent per ella. En Saïd  sense confessar el que sent per aquesta dona. Més endavant en Saïd veu que el amor que hi ha entre en Saïd i la Blanca es impossible.

Al final del últim acte, és ha dir en el tercer, els dos enamorats meren, un clavant-se un punyal, i l’altre amb un tret disparat pel pare de la blanca. La mort dels dos protagonistes és l’única manera d’aconseguir estar junts. Així que  viuen en dos mons oposats, un és el mar i l’altre el cel, que només s’ajunten a l’horitzó que és la mort.

En resum, penso que es una gran obra, d’un molt bon dramaturg, Àngel Guimerà, encara que molts alumnes no pensin com jo, intentaria que l’any que bé es tornes a veure.