Acabada la segona guerra mundial es van formar dos bàndols: l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, OTAN), també coneguda com a l’Aliança Atlàntica, va ser una organització internacional establerta l’any 1949 amb l’objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. I el Pacte de Varsòvia, oficialment anomenat Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, fou un acord de cooperació militar entre els països comunistes per tal de garantir la seva defensa davant un possible atac occidental, en el marc de la Guerra Freda. Entre aquests dos bàndols hi va haver un equilibri. Els països de l’OTAN no van intervenir a les dictadures d’Espanya i de Portugal, ja que pensaven que si hi havia una democracia aquests països s’afiliarien a l’URSS, i això no els afavoriria.

Com hem dit tant Espanya com portugal estaven sota un règim dictatorial, en aquestes dictadures hi havien resistències a Espanya hi havien els Màquis: van ser els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista. I els Comunistes: Després de la victòria de Franco, els demòcrates en general i els comunistes en particular passen a viure moments durs. El règim de Franco, totalment antidemocràtic i anticomunista, demonitzà literalment al PCE, empresonant, torturant i assassinant als seus membres, sotmetent a alguns d’ells a judicis sumaríssims mancats de qualsevol garantia mínima perquè els encausats poguessin ser jutjats amb equitat. El govern franquista va aplicar la llei retroactivament, qualificant d’insurgents als qui es van mantenir fidels a la legalitat constitucional. En aquestes duríssimes condicions, el PCE es va haver de reorganitzar en la clandestinitat (País Basc, Galícia, Andalusia, Extremadura, València, Navarra i Catalunya van mantenir organització), a l’exili (Mèxic, Cuba, Xile, Uruguai, França i el nord d’Àfrica, a més de la Unió Soviètica) i a les presons (en les quals hi havia dirigents com Girón o Ascanio).

Per altra banda a Portugal va haver-hi la dictadura de Salazar la qual va ser des de 1926 fins a 1974 que va acabar amb la Revolució dels Clavells. La Revolució dels Clavells va ser l’alçament militar del dia 25 d’abril del 1974 va esfondrar el règim polític en vigor a Portugal des del 1926. Aquest alçament és conegut en portuguès com a 25 d’Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.