Jacint Verdaguer

11 de febrer de 2017 15selenemarti

Jacint Verdaguer va neixer al 17 de maig de 1845 a Folgaroles. Va ser el tercer fill de vuit, pero per mala sort, ningú a part d’ell va sobreviure. La seva mare treballava a casa i el seu pare era mestre d’obres. La seva mare era religiosa i li va fer ingresar al Seminari de Vic. Mentre cursava els estudis eclesiàstics, vivia en una casa de camp propera a la ciutat -Can tonalitats, on donava classes als nens i ajudava en les feines agrícoles. En 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona i va obtenir dos guardons. A l’any següent va tornar a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals. Als vint anys va entrar com a sacerdot en la Companyia Trasatlántica d’Antonio López i López. Al 1880, després d’haver obtingut els tres premis canònics en els Jocs Florals, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any va publicar dos llibres sobre Montserrat: “Cançons” i “Llegenda”. En 1884 va viatjar a París, Suïssa, Alemanya i Rússia, i l’any anterior ho havia fet, acompanyant al segon marquès de Comillas, al nord d’Àfrica. El 21 de març de 1886, el bisbe Morgades el va coronar “en nom de Catalunya” al Monestir de Santa Maria de Ripoll, poc després de publicar el poema Canigó. Poc després va realitzar un viatge de peregrinació a Terra Santa, que li va produir una profunda crisi personal. Al maig de 1893, es veu forçat a abandonar el seu càrrec de capellà-almoiner al palau dels marquesos de Comillas. S’instal·la al santuari marià de la Gleva, prop de Vic, on residirà dos anys. Al 17 maig 1902, el mateix dia que complia cinquanta-set anys, es va traslladar des de Barcelona a la finca coneguda com Vi·la Joana a Vallvidrera, on el seu propietari, exalcalde de la llavors vila de Sarrià, li va oferir passar unes setmanes per restablir d’una tisi pertinaç. El 10 de juny, poc abans de les sis de la tarda, el poeta va morir. Tres dies després, el cadàver de Verdaguer, després d’haver estat exposat a l’Ajuntament de Barcelona, va ser enterrat a la muntanya de Montjuïc, en una roca davant del mar, després d’un llarg trajecte pels carrers de la ciutat, en una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya.