A la situació 307 hem treballat la revolució industrial a l’assignatura d’història. El primer treball que vam fer va ser un visual thinking i posteriorment vam escriure una carta a un infant de la revolució industrial. Aquí deixo la meva carta:

Bon dia John,

Sóc el Bernat i t’escric perquè he tingut notícia que ets un d’aquells nens i nenes que està havent de “perdre” la infància en una fàbrica.
Sóc un adolescent que ha nascut l’any 2004 i potser et sona estrany però tinc 15 anys i vaig a l’institut, un centre d’educació. Al final la lluita que tu vas començar donarà els seus fruits. Estaré estudiant fins ben passats els 20 anys i, en canvi, suposo que molts dels teus companys en aquesta edat ja hauran caigut en les perilloses i addictives mans de l’alcohol i la droga. Des de la manera de veure el món que tenim en ple 2019, on els adolescents de 15 anys majoritàriament pensem en l’institut com un tràmit que s’ha de passar obligatòriament cada dia per a després poder quedar amb els amics i amigues, ens sembla una animalada que algú de la nostra edat o més petit hagi de treballar entre 14 i 16 hores diàries, en canvi per a tu això és una realitat. Suposo que saps escriure i llegir perquè porteu pancartes amb reclamacions escrites, però tot i això segons he après en sabeu de forma rudimentària i maldestre, així que per a donar-te ànims en la teva lluita et dic que aconseguireu que jo ara pugui redactar aquesta carta sense cap mena de problema. Es veuen clarament les diferències de les nostres societats en el que t’han ensenyat a fer a tu i el que m’han ensenyat a fer a mi, actualment tu amb un parell de telers produeixes el mateix que un artesà rural, jo en canvi per aquest moment el que puc fer, per exemple, és calcular la probabilitat del fet que surti una pilota de color blau si en treus una a l’atzar d’entre 13 blaves, 11 grogues, 3 liles i 20 verdes.

Tinc la sort de tenir un munt de coneixements, de saber que n’obtindré molts més, de tenir un petit coixí econòmic per poder estudiar fins que em sigui necessari, de poder vestir les robes que m’agraden i de passar temps amb els meus amics, però no tots els nens i nenes tenen la mateixa sort que jo. Visc en l’anomenat primer món i aquí la vida és relativament fàcil, però en el que ara anomenem tercer món la vida no és molt diferent de la teva, tant els adults com els infants treballen durant jornades interminables per una misèria, viuen en condicions més que precàries i resen cada dia perquè la fàbrica o mina on treballen no els caigui al cap.

Amb tot això el que et vull dir és que no desisteixis en la teva lluita, que vosaltres, els nens treballadors inconformistes que viureu la revolució industrial sereu els que marcareu els passos a seguir en els drets infantils i els vostres pares i mares els que marcaran el camí dels drets dels treballadors.

Atentament,
Bernat Jordana.

Fotografia de Mary Harris Jones (Mare)