Benvolgut Thomas,
Sóc la Laia Cantarell i t’escric en ple segle XXI per comparar la nostra societat, centrant-me en la trista foto de tu i el teu vell amic Robert a la fàbrica tèxtil. No sé exactament quan us la van fer, però m’imagino que devia ser durant una de les llargues jornades laborals que dúieu a terme. Devies vorejar els 10 anys i ja eres treballant, de forma obligada, en una fàbrica tèxtil. Veure’t perdent la infància en la fàbrica em fa pensar que jo a la teva edat estava corrent pel parc amb els amics i amigues. En aquella època la major preocupació del meu dia arribava quan la pilota de futbol s’encallava sota d’un cotxe i no podíem recuperar-la, en canvi un dels teus problemes diaris era dur a terme la teva feina sense equivocacions, ja que la teva família no es podia permetre perdre’t com a font d’ingressos. Per a portar els diners necessàris a casa treballaves durant jornades interminables de més de 10 hores diàries, amb unes condicions de salut molt precàries i amb una higiene que deixa molt a desitjar. Mentre que molts dels teus amics i amigues anaven directes al món de les drogues a mesura que creixien, els meus aniran directes al món dels estudis universitaris, dels graus superiors o també pot ser que d’altres comencin a treballar, però el país i època en la qual visc no els permet treballar fins a arribats els 16 anys.
Em fa mal redactar aquesta carta sabent que la roba que porto posada mentre escric, una samarreta de la selecció brasilera de la marca “Nike” i uns pantalons “Adidas”, ha estat creada molt probablement per uns nens i nenes que treballen en unes condicions molt semblants a les que tenies per aquells temps. Et preguntaràs com pot ser que uns nens hagin fet la roba que duc si fa un moment té dit que no es pot treballar fins a arribar als 16, això és deu al fet que aquesta llei no és vigent a tot al món, sinó que només està implementada en els països més rics, en molts dels països pobres el poble no veu diferència entre el que feies tu i el que fan ells. A més a més també els tenen contractats uns grans empresaris que dissimulen les condicions infrahumanes de les seves jornades laborals perquè la crítica social no desperti. Tot i que “els poderosos” dissimulen la condició precària en la que els treballadors es troben hi ha gent que els defensa intentant que aquesta “esclavitud moderna” desaparegui. Aquesta lluita suposo que et sonarà, ja que durant el teu temps també la va haver-hi, i gràcies als increïbles esforços del vostre poble, defensats per organitzacions com els sindicats, al final vàreu aconseguir moltes parts del que reclamàveu.
Espero que puguis entendre la carta, perquè amb la poquíssima educació que vas rebre no m’estranyaria que per a comprendre-la sencera necessitis l’ajuda d’algun bibliotecari. Crec de tot cor que tot el que he explicat i reflexionat sobre les diferències i semblances de les nostres èpoques en aquest breu text serà important per als dos a partir del moment en què la llegeixis.
Cordialment,
Laia Cantarell Delgado