Avui, diumenge 25 de març de 2018, he anat amb la meva família a una manifestació per la alliberació de Carles Puigdemont. Simplement al arribar ja hi havien furgons dels mossos d’esquadra al cap davant de la manifestació. Deu segons desprès, han aparegut per dos costats més de la manifestació, gairebé els han acorralat, els mossos començan a disparar bales de fogueig i a carregar contra els manifestants, la gent ha començat a correr, aquells crits eran generats per la por, no he vist el 25 de març, he vist l’1 d’octubre. Tinc por, començo a correr amb la meva mare i el meu padrí, m’agafa un atac d’ansietat, em començo a estressar, em veig obligat a parar i començo a plorar. “En ple estat democràtic, que les forçes de seguretat de Catalunya, peguin a civils es indignant.” Deia el Joan, un amic del meu padrí. “Falta el Trapero” deia el meu pare. “Avui he avançat el rellotge un hora, però Espanya ha retrassat el calendari seixanta anys” deia la meva mare. Quan m’he anat marxant he vist a un grup de japonesos que s’estaven anant capa a un hotel que estava dins de la “gàbia” que havien muntat el mossos d’esquadra per acorralar als manifestants.
