Fa poc vam anar a veure el monòleg de Pamela Palenciano, una dona de la qual havien abusat físicament quan era adolescent i explica la història donant a veure com es viuen els abusos físics i mentals que hi poden haver en una relació, sense donar-se compte i ho relaciona amb el masclisme i la posició dominant dels homes per sobre de les dones, i el paper que cada un des de petit aprèn a acceptar depenent del sexe al qual pertany.
Aquest monòleg començava primer amb l’humor i acabava amb la representació de l’abús que ella va patir. En aquest monòleg hi ha dos personatges principals que són ella de jove, representada amb una veu aguda simulant una noia adolescent de forma exagerada i l’agressor, representat amb una caputxa i amb una veu molt greu intentant simular un home.
Aquest monòleg va ser bastant entretingut i em va impactar molt el que va dir però cridava massa i després de dues hores em feia mal el cap, però així i tot em va agradar molt, ja que tenia una impressió equivocada sobre el que seria (pensava que com només parlava una persona se’m faria avorrit), i em va semblar molt millor que qualsevol altre tipus de representació teatral.