Per fer el tancament de la SA 304 Identitats hem vist la pel·lícula francesa Tomboy, dirigida per Céline Sciamma. Tracta de la vida d’una nena, la Laure, que li agrada vestir-se i comportar-se com un noi. Quan es muda amb la seva família a una altra casa, fa amics nous, i una amiga, la Lisa. I quan li pregunten com es diu, ella respon “Michäel”. Tots creuen que ella és un noi, fins que la seva mare descobreix el que està fent i l’obliga a anar a casa dels seus amics a dir-los que en realitat és una noia.
A la classe tots pensàvem que era un noi. Però hi ha una escena on s’està dutxant i quan s’asseca li veiem el cos, i veiem que és una noia en realitat. Però, perquè pensàvem que era un noi? Bé, per la forma en què vesteix, pel color blau de la seva habitació, pel seu cabell curt… A més, perquè quan diu el seu nom, diu un nom de noi en lloc del seu original.
La Laure té una germana més petita, la Jeanne, i les diferències que ens ensenya la pel·lícula entre la petita i la més gran, que li agraden coses “de nois”, són colors, joguines, roba, activitats com la Jeanne ballant ballet i la Laure/Michäel jugant a futbol…
Jo crec que el que fa la Laure, comportar-se com un noi, ho fa perquè de veritat ho sent. No com un joc d’estiu, ni per fer la gràcia, perquè es veu com pateix quan la seva mare l’obliga a posar-se un vestit i dir-li a tothom qui és ella en realitat. Encara que tingui deu anys, si ella se n’adona que vol vestir-se i ser d’una manera a aquesta edat, és molt probable que ho faci perquè estigui molt segura. Encara que sí que és veritat, crec jo, que en l’edat de l’adolescència les hormones provoquen que la gent (m’he adonat que sobretot les noies) ens plantegem la nostra orientació sexual. Penso que les hormones influeixen en això. O potser és pel que veiem al nostre voltant, veiem que tenim la possibilitat de ser altres coses que no noies que els hi agraden nois, o nois que els hi agraden noies.
El que m’ha sobtat han sigut les diferents reaccions dels personatges. La mare, per exemple, quan la veu que arriba maquillada de casa de la Lisa (la seva amiga) la felicita i li diu que està molt guapa així. Quan la mare s’entera del que ella havia estat fent, dir-se Michäel, es posa a plorar i s’enfada amb ella, dient-li que ha d’aturar això. La Laure es posa a plorar i el seu pare la reconforta, li diu “ja saps com és la teva mare”. Però quan la germana petita de la Laure s’entera del que havia estat fent sa germana, li fa gràcia i ho respecta, guardant el secret.
Quan els seus amics s’assabenten, la miren com a un bitxo raro, i per comprovar-ho li miren els seus genitals sense el consentiment de la Laure. A més, diuen que és fastigós el fet que la Lisa li hagués fet un petó pensant que era en Michäel. Tots coincideixen amb aquesta idea. Però si des del principi els hi hagués dit el seu nom de veritat, potser l’haurien mirat raro per com vesteix o pel seu cabell, no l’haurien deixat jugar al futbol (a la Lisa li deien que era “nula” i per això no la deixaven jugar) o potser ni tan sols haurien volgut ser els seus amics.
Encara que al principi les sigles LGBTI eren només LGB, ara s’anomena de moltes maneres, com LGBTQ, LGBTP, LGBTA, LGBTQIA, o fins i tot LGBT+, incloent-hi aquest + totes les lletres esmentades anteriorment. LGBTI, per exemple, respon a Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transexuals i Intersexuals (també anomenats “hermafrodites”).