Aquesta pel·lícula l’hauria d’haver vist ja fa una setmana, però donades les circumstàncies, he pogut trobar-li un forat aquest migdia. No l’he vist acompanyat, però la diferència no hauria estat notable, ja que segurament s’haurien adormit o anat cadascú a la seva habitació. No perquè la pel·lícula no els hi agradi, sinó perquè aquí tots seguim mantenint el ritme de feina i els migdies son els petits caps de setmana de cada dia, com l’anunci de Free Damm.

El personatge principal, José Luís Rodríguez, des d’un principi manifesta que vol anar-se a viure a Alemanya, ja que aquí és un enterra-morts i espera trobar millor condicions de vida allà. Durant la dècada dels 60 fins a principis dels 70, més de 600.000 espanyols van emigrar al país germà fugint de la pobresa que patien a Espanya a causa del franquisme.

El fet de ser botxí no en feia orgullós a ningú, ja que era una professió molt mal vista per la societat. Què passa? Que la pena de mort a Espanya no va ser prohibida fins al 1975. La gent que discrepava amb el règim franquista o que cometia algun crim important se la podia condemnar al garrot vil, l’artefacte estrella a la dictadura de Francisco Franco. Amb tot això el nostre protagonista es troba en un dilema moral i ètic impressionant. Ell no vol matar a ningú sigui quin sigui el crim que ha comès, però clar, hi ha un pis pel mig i etc. Amadeo fa que vagi a la seva feina, i aconsegueix que “entri en raó” i mati a l’home primer i si vol, després, dimiteixi.

Tot explicat amb humor, es veu com la parella de José Luís i Carmen amb el pare d’aquesta, Amadeo, i el seu fill van a viure a uns edificis de nova construcció a les afores de Madrid (podria ser Vallecas?) Això comporta un canvi en la distribució de l’habitatge dins de la societat espanyola. El cas és que a Amadeo pel fet de ser funcionari, ja que és botxí, se li cedeix un apartament en un d’aquests blocs. Hi ha un inconvenient, que el jubilen en tres mesos i si volen conservar el pis, José Luís hauria d’acceptar aquesta feina. Durant aquesta era de migració en masses al país es va originar la construcció de barris sencers a les perifèries de les ciutats. Mentre això passava a Madrid, Barcelona i altres, es va massificar el turisme a les illes Balears, amb Palma de Mallorca com a destinació preferida dins de l’arxipèlag. És allà on José Luís ha de fer la seva primera execució amb el garrot vil que parlàvem abans.

En aquella època es tenia molt en compte el paper de l’església i per altra banda no es tenia en gens de consideració el paper que desenvolupava la dona. Com tots sabem l’església va fer molt de mal durant el franquisme, ja que era un clar còmplice de tots els crims. Per altra banda, i això es veu clar a la pel·lícula, és la poca representació de la dona fora de casa. Les dones, esposes, mares, eren les encarregades de fer les tasques de casa durant la dictadura de fa uns 60 anys enrere. Ara, per desgràcia, seguim veient casos d’aquests i és un pas ni que la societat ni tampoc els governs han aconseguit.

La pel·lícula m’ha agradat bastant, però clar, no estem gaire acostumats a veure films en blanc i negre. Crec que és un bon referent en quant a l’època fosca de la dictadura. Com veieu no he fet gaires avenços i recomano veure-la.