Per a acomiadar la situació de ‘mens sana’ i obrir la de ‘tempus fugit’ hem vist la pel·lícula Gattaca (1997), dirigida i guionada per Andrew Nicol, amb nominacions al Oscar a la millor Direcció Artística i actors tant brillants com Hethan Hawke, Jude Law, Uma Thurman, Gore Vidal o Loren Dean.

La pel·lícula tractaba d’una societat on només neixer et presentaben les probabilitats que tenies de patir un atac de cor, el teu coficient intelectual, resisténcia esportiva o fins i tot l’edat de mort més probable. Per tant la piràmide de societat en comptes d’organitzar-se entre rics i pobres s’ordena per els de millors condicions anomenats vàlids i els de pitjors condicions; els invàlids. El protagonista és un invàlid, el seu germà petit però és vàlid. Sempre estàn competint; neden al mar a veure qui es rendeix avans i vol tornar, totes les vegades guanya el fill petit; el vàlid, fins que un día el protagonista no només guanya si no que li ha de salvar la vida al seu germà. Des d’aquell día el invàlid reflexiona i decideix fer tot el possible per a arribar on vol sense deixar que la seva genética li impedeixi; anar al espai. Quan un vàlid amb unes prediccions impecables té un accident i es queda paralític, ell troba la oportunitat de fer-se passar per ell i anar al espai sense que ser un invàlid ni ningú li impedeixi. Però és més difícil del que sembla ja que el control és brutal; necessita la seva orina per als controls, pell amb sang per a la identificació de l’entrada de la seva oficina, exfoliar-se el cos cada matí per a no deixar pell a cap lloc o deixar cabells del vàlid per si analitzen algun. Tot va sobre rodes fins que assesinen a algú a la seva feina i començen a investigar a fons a tothom del lloc; quina sorpresa quan troben un cabell d’un invàid dins del recinte que està perfectament controlat per a que sigui excluisvament per a vàlids. Aconseguirà l’invàlid passar desapercebut?

Crec que no tothom té les mateixes possibilitats per a tot; però si hi volques moltes ganes, infinites hores i moltíssima dedicació i esforç pots aconseguir el que vulguis. Segons el que he vist; la gent no neix especial, hi ha molt poca gent que destaqui molt, així que l’únic que tenen en comú la gent que triomfa és una gran dedicació. Obiament també ajuda venir d’una família amb un bon poder adquisitiu o molts coneixements.

No crec que un món amb classificació genètica fos just; ningú tria com neix, de qui es fill o com serà la seva forma de ser, en canvi si pot triar fins a on arribar i com fer-ho per aconseguir-ho. Sería un mon sense oportunitats per a gent que podria haver sigut brillant.

Poder triar totes les característiques d’un fill o filla sería extrany tot i que la veritat és que tot i que pensant-ho ràpidament sembla una idea atractiva reflexionant durant uns minuts és estúpid; creariem una societat de gent ‘perfecta’ i molt poc original. Penso que no tindria gràcia tindre un fill si ell no pot triar com ser, de que treballa, etc. No m’agradaría viure en un món com el de la pel·lícula perquè sería aborrit, com si ens robessin la possibilitat d’un destí, naixariem programats i em sembla una idea massa utòpica.

Crec que la pel·lícula parla sobre tot de que realment ningú és millor que ningú per cap característica, només val el treball que hi volquis i quant t’esforçis per a aconseguir-ho. El que més m’ha cridat l’atenció ha estat que sigui realment un conflicte real en depén de quines situacións; hi ha llocs on no és fàcil accedir sense x resultats en proves o x número de diners a la teva conta i no ens sembla impressionant com a la pel·lícula ens sembla. La pel·lícula crec que ens transmeteix a tots que no importa qui siguis ni d’on vinguis; només cal voler-ho i lluitar per a tenir-ho, es un crit d’esperança.