POMPEIA
Les dates històriques que teníem recollides fins ben entrat el 2018 afirmaven que el desastre natural que va enfonsar a la ciutat de Pompeia va succeir en la significativa data del 24 d’agost de l’any 79 després de Crist. Però gràcies a les recents excavacions que fa dos-cents cinquanta anys que són vigents en la ciutat situada al peu del Vesuvi, s’ha descobert que la data ha estat errònia durant tot aquest temps. Un grafiti pintat a una de les parets ha posat fi al dubte, la data correcte va ser el 24 d’octubre del mateix any. L’error el va cometre, molt probablement, un transcriptor a l’Edat Mitjana. I aquest error l’hem arrossegat fins ben entrat el segle XXI.
Tot i que ja va haver indicis que potser la data no era la correcta, ja que entre les matèries que s’han conservat fins avui gràcies a la cendra, podem veure com les robes que vestien eren d’hivern. De fet, una experta, abans de ser descoberta la veritable data, va constatar per obvi que, encara que estiguessin a ple agost, quan escapes d’algun lloc ho fas amb la roba més abrigada que portes. Un altre cop va ser una afirmació errònia. Ja que les túniques que vestien eren, ni més ni menys, a causa del fred d’octubre.
Per altra banda, el fet que es conegui d’una forma tan exhaustiva el que va succeir realment a l’erupció que va durar dos dies, ha sigut gràcies a la carta que avui en dia encara conservem de Plini el jove cap al seu oncle Plini el vell. En aquesta, Plini, deixa clarament explicat com va succeir la catàstrofe.
Primer ens explica que la ciutat va estar avisada dos dies abans del succés, ja que petits terratrèmols van avisar a la població del desastre que els esperava. Però tot i això la ciutat no va ser evacuada en el moment. El primer que es va deixar veure de l’erupció va ser el fum que pujava cap al cel des de la boca del volcà dibuixant una detallada forma d’arbre.
Un cop desencadenada el compte enrere els ciutadans aterrits, i pensant-se que els mateixos Déus estaven invocant la fi del món, van fugir cap a la platja. Tot i que no tothom va sortir tan victoriós, els vents anaven en contra i molta gent va haver d’esperar.
Perquè ens fem una idea de l’espai que ocupava aquella ciutat; la seva màxima ocupació va ser de 20.000 habitants amb un total de 66 hectàrees que estaven equipades amb les cases i construccions on la gent s’allotjava. Per aquell moment, des del segle I, aquella era la ciutat ‘de vacances’, la gent que es podia permetre viatjar anava allà a passar grans estades. Els carrers pavimentats i els passos de zebra que coronaven els carrers no era més que un altre recordatori de la tecnologia que els Romans van arribar a adquirir.
Per tant, la majestuosa Pompeia, comptava amb milers d’habitants en el moment del desastre.
Seguint amb el testimoni de Plini el jove, el que va seguir a la gran fumera, van ser les roques de pedra tosca que col·lisionaven contra els terrats de les cases. Arribats a aquest punt, en un va intent de no fondre el pànic, algunes persones intentaven tranquil·litzar a les masses afirmant que allò no eren més que incendis salvatges. Però no podien estar més lluny de la realitat.
Les roques seguien col·lisionant, i els ciutadans van recórrer a la desesperada solució de col·locar coixins sobre els seus caps per intentar evitar els cops. Les persones i famílies que van quedar enrederits es van veure, finalment, abraçats per les flames i les cedres, centenars de cossos van quedar sepultats junt amb els secrets de la ciutat de Pompeia.
Uns secrets que, de fet, dos-cents cinquanta anys després d’iniciar les excavacions, només hem pogut esbrinar una quarta part. I sense tenir en compte els tres pobles que també van quedar totalment enterrats per l’erupció; Herculans, Stabias i Oplontis que encara no hem pogut desenterrar. La diferència amb Pompeia va ser que aquests tres pobles tenen una superfície de lava solidificada, i que això suposa que avui en dia, tot i la tecnologia que tenim, no siguem capaços d’excavar.
Pompeia va ser descoberta l’any 1748, en aquella època, ningú suposava que a sota d’unes petites runes d’algun poblat es pogués trobar una ciutat sencera. I no va ser fins a 1763, que no van saber identificar-la com a tal.
La descoberta d’aquest fet històric van suposar un abans i un després en l’art del segle XVIII. Tanmateix, va suposar el naixement de l’arqueologia com a ciència.
Així que tot i que la majoria dels secrets de Pompeia i el volcà Vesuvi, estiguin enterrats sota les cendres, podem dir que, un cop més, hem sigut capaços de viatjar en el temps sense fer cap ús d’una màquina, com a tal. Ja que la ciutat de Pompeia parla per si mateixa, i així seguirà sent, fins que la natura torni a jugar les seves cartes.
Traducció
Correcció
