‘La tragèdia d’aquell temps va deixar als historiadors un preciós llegat.’ Afirma Mary Beard en el seu documental sobre els secrets de Pompeia.
Uns cossos trobats sense vida a un magatzem als afores de la ciutat de Pompeia l’ajudaran a esbrinar com era la vida quotidiana d’aquestes persones.
La primera impressió, i per tant, resposta, que trobem en els cossos coberts de cendra que descansa com ploma sobre ells; Una clara separació entre les persones allà presents. I aquesta no podia significar una altra cosa que no fos la patent separació de classes socials. Que de la mateixa manera encara segueix palpable avui en dia.
Però era aquest punt d’inflexió de fa dos mil anys és igual que el que patim ara? Que és cert el que coneixem d’aquells dies? Com de gran era aquella frontera?
Doncs per començar, el simple fet d’haver-hi dos grups diferents fins i tot en un moment tan crític, ens diu que el costum i les distàncies eren irrefutables. En realitat res sorprenent; el ‘grup’ que ocupaven els rics estava cobert de joies. Les carregaven sobre seu, d’aquesta manera els seus ossos descobrien com el bronze o altres matèries s’havien degradat amb els anys proporcionant un to verdós als seus ossos. I en canvi, l’altre grup anava totalment desprevingut.
Però això no és el destacable d’aquell descobriment. Si no el fet que els dos grups, tant pobres com rics, demostraven una bona nutrició, i per tant alimentació. Això s’allunya clarament de la imatge que tenim actualment de països pobres del tercer món; que al contrari que nosaltres, una de les seves grans preocupacions és no morir de gana.
I parlant de menjar, de la mateixa manera que actualment els que gaudeixen d’un capital més elevat que la mitjana de la població d’avui en dia, es permeten el petit luxe d’anar a fer qualsevol àpat del dia a fora; a restaurants, bars, brunch… Allà els rics menjaven a les seves luxoses cases, mentre que els pobres ho feien en tavernes on el menú del dia era el menjar preparat.
D’aquesta manera, tot i que amb mètodes diferents, veiem que tant els esclaus i els de més poder gaudien d’una alimentació semblant. Un altre mostra patent d’aquest fet es veu quan baixes a les clavegueres que quedaven just abaix del barri on gent de classe mitjana passava els seus dies. En els excrements que han quedat petrificats en el temps es pot veure com la seva dieta estava proporcionada per una gran varietat de fruits secs.
A part d’aquest fet referent a l’alimentació també trobem que pel que fa a coneixement mèdic no anaven justament mal servits. D’entre els cossos, els forenses, van trobar una parella de nens de la mateixa edat que presentaven el mateix cas de malaltia. Es tractava de sífilis, una malaltia infecciosa que es transmet per via sexual i que la mare pot transmetre al fetus durant la gestació. Aquests germans es trobaven al costat dels ‘pobres’ però tot i que presentaven símptomes de la malaltia, es veia també com van ser sotmesos a una delicada cura. I que per tant, tot i estar en el bàndol contrari, gaudien d’unes bones atencions.
I totes les respostes les trobem en el simple fet que tots l’estructura de les ciutats romanes eren dependents dels pobres; dels esclaus. Eren qui ensenyaven, en molts casos. Trobem també que el doctor del mateix emperador era un esclau. Depenien d’ells fins i tot per poder pujar a les seves ostentoses taules per fer un àpat. I per aquesta raó donem per fet que els esclaus tenien un cert grau dintre de la societat Romana. Veiem aquest fet remarcat amb el que un esclau va ordenar construir una cripta per a ell i per a dues persones més. I de la mateixa manera, un esclau podia ser alliberat pels seus amos.
Un famós historiador que ha viscut a la falda del Vesuvi tota la seva vida també ens explica com era la distribució d’aquesta ciutat.
El primer que ens diu és que, a part de l’olor que despertava el clavegueram de la ciutat i l’aglomeració de gent, una de les coses que oloraves de Pompeia eren els diners. I és que en aquells anys, Pompeia era una de les ciutats més famoses de tot l’Imperi. Rics de totes parts arribaven als seus ports amb vaixell.
Des d’aquell mateix port es realitzaven exportacions i importacions de tota la resta del món. Es té constància que els Romans ja comerciaven amb l’Àfrica, l’Índia i l’Àsia.
Per altra banda, parlant de la cultura que regnava en aquella ciutat, podem dir que era totalment fal·locentrisme. I literalment, passejant per les runes de la ciutat encara es pot entreveure petites escultures col·locades de forma estratègica per les parets amb una forma fàl·lica. Alguna hipòtesi diuen que tots apunten cap al prostíbul més proper. Però pel que se sap fins ara, a la ciutat només existia un.
Però tot i que només comptes amb un, la ciutat comptava amb totes les instal·lacions que eren normals en l’època. Una de les coses que més veiem a destacar són els trenta forns de pa que s’han trobat repartits per la ciutat. O les insubstituïbles termes; que de fet no eren el millor remei per les infeccions, ja que a diferència del que seria el més apropiat per un espai tan concorregut de gent, allà l’aigua es quedava estancada com en un estany.
Per últim, una de les grans característiques de la ciutat és la quantitat de grafitis que coronaven les parets. Un exemples el que es pot veure escrit en la imatge anterior, on literalment s’escriu; <Enciclo va cagar aquí>.
Traducció
Correcció
