Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902) és l’escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Des d’una posició catòlica i conservadora, va contribuir a la Renaixença catalana amb una obra que comprèn poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual va tenir una enorme repercussió popular, incomparable a l’època. Internat al seminari de Vic, on va cursar la carrera eclesiàstica, es va familiaritzar amb la retòrica i els clàssics i s’inicia en l’escriptura poètica.
Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica L’Atlàntida i Canigó, així com els poemaris Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa va publicar Excursions i viatges, Dietari d’1 pelegrí a Terra Santa, un conjunt de Rondalles i el recull d’articles publicats en premsa En defensa pròpia. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes.