La descolonització

En aquesta entrada us explicarem què és una descolonització i en què consisteix.

Una descolonització és un fet que consisteix en alliberar-se òbviament d’una colonització.

D’on prové aquest fenomen? La descolonització gairebé sempre ha estat en on hi ha hagut una colonització, però no va fer-se important fins als anys entre 1945 i 1960 on prop de 600 milions de persones es veurien afectades per aquest fet.

Tot i que molts països de l’Àsia i de l’Àfrica assolissin aquesta independència i aquesta alliberació per part dels colonitzadors, hi ha molts que avui dia encara no han assolit la seva independència econòmica. Això passa perquè quan aquests països van aconseguir la independència, encara s’havien de refer de moltes coses i clarament no tenien unes estructures de mercat ni un mercat interior prou sòlid, cosa que va fer que s’alliberessin dels colonitzadors però tinguessin una clara dependència econòmica dels països del primer món. Fet molt clar en els enormes deutes, dels anys 70, que els països del tercer món acumulen.

Als països colonitzats mai se’ls havia ocorregut la idea d’independitzar-se, i com pot ser que finalment aconseguissin alliberar-se? Aquests són els motius pels quals la idea d’independència va arribar al tercer món: l’arribada als països colonitzats de les idees d’independència, nació i llibertat de les revolucions europees del segle XIX, l’afebliment d’algunes potències europees després de la primera i segona guerra mundial, la Conferencia de Baku de 1920 organitzada per bolxevics on es van introduir dues idees molt poderoses, l’antiimperialisme i l’autodeterminació. Finalment, per acabar amb aquestes causes de l’origen de les idees de descolonització trobem l’interès clar d’Estats Units i Rúsia (els quals no tenien colònies) en afeblir les potències europees deixant-les sense colònies.

DESCOLONITZACIONS

Descolonització a l’Àfrica del nord

Marroc: Aquesta colònia meitat francesa i meitat espanyola va assolir la seva independència respecte els francesos l’any a la meitat nord, i al 1975 van aconseguir la independència d’Espanya a la meitat sud, l’actual Sahara Occidental. França que dominava bona part d’aquest territori, no tenia gaire interès en conservar-lo, ja que el Marroc era ben bé l’herència del colonialisme del segle XIX i la presència francesa allà era gairebé nula mentre que les inversions econòmiques també havien estat escasses. Espanya, en canvi, posseïa la zona d’Ifni i la regió del Rif que després d’una breu guerra, va acabar formant part del Regne del Marroc l’any 1969 pel Tractat de Fez amb Mohamed V com a sobirà de l’Estat. El Sahara Occidental va ser la darrera colònia perduda per part d’Espanya i sempre va ser reclamada pel Marroc. Aquest país situat al sud d’Ifni, Marroc, ja era ocupat l’any 1882 i va passar a ser protectorat l’any 1912 i província espanyola al 1958. La seva independència esdevé de pressions per part de l’ONU i també per part del poble saharaui. A partir dels seixanta va sorgir el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro) que iniciaria guerrilles contra les tropes espanyoles.

Ara parlem dels països subsaharians, on la presència de 4 països europeus com van ser França, Gran Bretanya, Bèlgica i Portugal va ser notable fins a finals dels 80 on gairebé totes les colònies s’havien independitzat.

Començant pel Regne Unit. Podem dir que va ser la força colonial més important al continent africà. Utilitzava diversos models colonialistes regits mitjançant l’administració indirecta. L’any 1957 s’independitza el primer Estat després d’Egipte l’any 1922, Ghana. Ho va fer d’una manera pacífica amb un model que també va servir per a Sierra Leona, Nigèria i Uganda. El cas de Kenia és aïllat perquè aquí sí que hi va haver violència. Va aparèixer el grup Mau-Mau, una organització violenta de caràcter antieuropeu i anticristià que va causar una guerra colonial entre 1950 i 1956. Els atacs dels Mau-Mau van comportar un extermini massiu per part de les tropes britàniques. Finalment Kenia aconsegueix la seva independència l’any 1963. 

França, igual que en el cas britànic, aplicava diferents models de règim colonial al continent africà, però la diferència es troba en que les elits franceses estaven millor establertes, i això era un fet que no agradava a Àfrica. La idea d’una Comunitat francesa no va caure gaire bé i al final la majoria de colònies assolirien la seva independència cap als 60. 

En el cas de Bèlgica, els seus territoris es concentraven a la part central del continent on s’hi trobava el Congo belga. Les postures que adoptava el país europeu feien que la població africana se sentís exclosa de l’administració i va ser així com van començar les revoltes amb una independència l’any 1960.