El Verdugo

“El Verdugo” és una pel·lícula de comèdia negra i una mica tràgica. La pel·lícula es va portar als cinemes el 1963 amb la direcció de Luis García Berlanga. El film es va rodar en blanc i negre i avui dia es considera un clàssic del cinema espanyol.

La pel·lícula ens mostra la situació de la època i com el seu protagonista, José Luis López Vázquez, l’afronta. Durant la pel·lícula es van veient diferents trets força característics de l’època franquista i ara us parlaré una mica de cada un d’ells.

Primer de tot. José Luis, des d’un bon principi diu que vol viatjar a Alemanya. Això es deu a diferents raons. La primera, és que durant l’època franquista, a Espanya hi havia una mala qualitat de vida i evidentment degut a la dictadura la majoria de gent no vivia a gust. Una altra raó per la qual en José Luis vol viatjar a Alemanya és per a treballar de mecànic, que és el que li agrada. Finalment, la raó més important pel desig de marxar, és per a la manca de seguretat que hi havia a Espanya per a la gent no franquista. Podem donar per fet, que ni en José Luis ni la Carmen, la seva dona, viuen a gust amb la dictadura, no es senten segurs ni tenen confiança en portar una vida decent.

Després, hi ha el repartiment de pisos. Abans, en comptes de que cada persona o família comprés un pis ja construït pel seu compte, demanaven que d’uns pisos en construcció, poguessin fer-se amos d’un. Amb aquest mètode hi havia molt enrenou, ja que molts cops dues persones alhora signaven pel mateix pis, i més tard coincidien i se n’adonaven que les dos persones o famílies tenien el mateix pis. D’aquest tipus de pisos se’n van fer molts, ja que el que es feia era construir un barri ple de vivendes i que la gent les comprés. Podem dir que aquest mètode no era molt eficient, perquè molts cops hi havia embolic per determinar de qui era el pis.

Durant el film ens adonem d’una cosa molt característica, i d’aquí ve el títol. No fa més de cinquanta anys, que a Espanya hi havia la pena de mort. Depenent del crim que un hagués comès, la sentència podia arribar a ser la mort. Per a matar la persona sentenciada, es podien aplicar diferents maneres. Les més comunes per això, eren afusellar al “criminal” o utilitzar el “garrote vil”, una forma de tortura no tant visible com una altra màquina de tortures, ja que el que feia era trencar la columna vertebral a la persona d’una manera no gaire ràpida, i així doncs, el sentenciat anava notant el dolor d’una mena de pua perforant-li el coll.

Com he dit, això és el que dona nom a la pel·lícula. El protagonista, en José Luis vol tenir els diners i els drets suficients per a comprar un pis per a la seva dona i el seu fill (després el sogre s’acaba unint). Com la seva feina, que és el de funerari, no el deixa en molt bona posició per adquirir el pis, el sogre li diu que es faci botxí (verdugo). Evidentment en José Luis no vol acceptar, perquè no vol haver de matar a ningú, encara que s’ho mereixi. Tot i així, en José Luis, al ser una persona tant bona amb la seva família acaba fent el treball per a poder donar una llar a la gent que estima. Es pot donar per fet, que ell queda traumatitzat per la experiència, al final del film.

Finalment, vull parlar del paper de la dona en el film i en l’època. Bàsicament la societat de l’època era molt masclista. L’home era el que portava els diners a casa, i en canvi la dona havia de cuidar la llar i estar al servei en tot moment del seu marit i de qualsevol cosa que no tingui relació amb els diners. Això és una gran injustícia, però tot i així, en José Luis no és un home del tot masclista. A aquella època la gent estava acostumada a fer les coses d’aquesta manera i no pensava que estava malament, en José Luis pensa molt en la seva família i intenta fer tot el que és possible per mantenir-la.

La pel·lícula m’ha agradat més del que em pensava. Evidentment no té el ritme més frenètic dels films d’avui dia, però tot i això és una pel·lícula força entretinguda. Veure-la des de la perspectiva del canvi de les coses en aquests anys, et fa adonar-te de moltes coses i crec que per l’època en que es va rodar, és una molt bona pel·lícula.