La descolonització va ser un procés relativament ràpid, ja que es va desenvolupar en gran part entre els anys 1945 i 1962. Les fites més importants del procés són les següents:
La independència d’Àsia. Es va produir una primera fase que es va desenvolupar a l’Àsia i que va tenir la seva base en la valoració de la identitat cultural.
Cap a l’any 1946 van obtenir la independència Líban, Iraq i Síria, entre altres països.
La independència de l’Índia i el Pakistan es va produir entre els anys 1945 i 1947.
En tot el procés descolonitzador va ser un factor essencial la Declaració Universal dels Drets Humans de 1947, que reconeix el dret dels pobles a governar-se a si mateixos.
Pel que fa a la descolonització d’Indoxina, es va produir com a conseqüència d’un conflicte, però la de Laos i Cambodja va ser un procés més pacífic.
La descolonització d’Àfrica es va produir més tard que la d’Àsia, tot i que hi ha països que es descolonizaron abans, com Egipte l’any 1922. Líbia va declarar la seva independència en l’any 1951, Tunísia l’any 1956, el Marroc cap a l’any 1956 i Algèria en l’any 1962.
Pel que fa a altres països africans, podem destacar el cas de Ghana, que es va independitzar l’any 1957 i més tard li seguirien Sierra Leone, Uganda, Tanzània, Zàmbia i Malawi.
Entre els anys 1975 i 1995 es produeix l’última fase de la descolonització que afecta Oceania i el Carib.
Actualment, la major part dels països descolonitzats formen part del grup de països que estan en vies de desenvolupament. Aquest es mesura tenint en compte factors com el nombre d’escoles, el nivell educatiu, l’alimentació i el grau de desnutrició, la situació de la salut i el nombre d’hospitals (llits per cada mil habitants), és a dir, es tracta d’un conjunt d’indicadors de caràcter socioeconòmic.