Durant la guerra civil, molts espanyols van veure’s obligats a abandonar la seva pàtria per assegurar-se un futur, i alguns ho van fer exiliant-se a Mèxic. Venien d’unes condicions molt precàries, així que l’hospitalitat dels amfitrions els va sorprendre i els va deixar amb una gratitud que conservarien tota la vida.
Van ser a bord de vaixells amb el nom de Sinaia, Mexique, o Flandra durant uns 20-30 dies, i la vida que s’hi va portar resulta molt diferent a la dels refugiats que coneixem actualment: els alimentaven amb carn guarnida i acompanyada de salses, patates i merengues de postres, es celebraven activitats com concursos de dibuix per als més petits, i l’ambient que es respirava a bord era més similar a un veïnat que a un grup d’exiliats (tot i que clarament també hi havia enyorança i preocupació). Quan van arribar a Mèxic una multitud de locals vestits amb roba tradicional i tocant música típica els va rebre oferint-los menjar i llits per passar la nit abans de donar-els-hi un bitllet per anar a la capital, on podrien trobar un lloc a ocupar en la societat com a ciutadans normals.
Molts espanyols van convertir-se en professors, economistes, literaris o obrers, diuen que per tornar-li al país que els va acollir tota la riquesa intel·lectual, econòmica i cultural que poguessin, ja que els va donar de tot sense mai demanar res a canvi.
Al veure aquesta situació no he pogut evitar comparar-la amb la que s’està vivint al mediterrani actualment. Em crida molt l’atenció l’hospitalitat que van rebre els espanyols del seu país amfitrió (Mèxic), i la poca consideració que està oferint als refugiats que ara necessiten entrar a Europa.