En aquesta entrada utilitzaré frases dites pels mateixos passatgers del Sinaia i fets reportats en el Diari de bord de Susana Gamboa (representant de Cárdenas), tretes del documental de TV3 sobre aquest. Us deixo l’enllaç en acabar el text per si voleu escoltar i saber més anècdotes i fets que van passar llavors.
A final de la Guerra Civil (1936-1939), 450.000 persones fugen d’Espanya i 200.000 són exiliats permanentment.
El 26 de Maig del 1939, el Vaixell Sinaia surt del port de Seta cap a Veracruz, Mèxic. La primera expedició republicana.
Els passatgers no portaven més que les coses que duien a sobre. 1.599 persones, estaven expectants per aquella gran arribada a un paradís sense guerres. A més alguns passatgers venien de camps de Concentració.
Per moltes persones la primera vegada que van pujar en un vaixell.
Tots tenien un lloc en aquell vaixell salvador, una testimoni diu: “Ningú es va quedar sense pujar.”
Cap dels passatgers sabien quant de temps serien exiliats a Mèxic.
El 26 de maig, es van repartir l’organització per menjar. Unes fitxes per distribuir els viatgers als menjadors.
Aquell mateix dia, passaren l’estret de Gibraltar, acompanyats per vaixells francesos des de certa distància discreta. Quasi tocant les terres Espanyoles.
En el vaixell, les persones de Camps de Concentració estaven més aïllats de la resta dels passatgers i no tenien la majoria de privilegis que els altres. Però això, segons anaven arribant a Mèxic, es van perdre.
“Cada dia hi havia balls on l’orquestra tocava i els nens ballaven.”
El 28 de Maig arriben a Madeira, la gent els saludà amb el puny a alçat.
Molts dels passatgers del Sinaia, expliquen que el seu menja era horrorós. Alguns afirmen que el menja d’un camp de Concentració era més bo que el del vaixell. La majoria remarquen que el plat més esdevingut era de les llenties, o com alguns els hi deien, Las Lentejas del Doctor Negrin.
Un dia tots els passatgers van haver de tirar el menjar per la finestra, ja que era immenjable.
Al cap d’una setmana els passatgers comencen a conèixer la cultura, els costums, la Constitució Mexicana, comencen a saber-ne més sobre Cárdenas.
Un dels passatgers ens explica una anècdota que van passar en navegar per l’Atlàntic. Es veu que un senyor va caure o es va tirar del vaixell al mar. Tots es van quedar mirant-lo des del vaixell. Van haver de donar la volta per salvar-lo. El més curiós és que mai va saber si es va llençar o es va caure.
Van arribar a Sant Joan, Puerto Rico. Allà no els hi van deixar desembarcar. Però un munt de gent els saludava i animava amb el puny alçat, amb banderes republicanes i donaven fruita i tabac.
12 de Juny, van començar els preparatius per l’arribada a Veracruz. Van fer consignes, dibuixos i pancartes per saludar i donar les gràcies al president Cárdenas.
L’arribada, al matí del 13 de juny de 1939, va ser un moment meravellós per totes aquelles persones que anaven a bord del Sinaia. Els passatgers diuen que hi havia Mariachis tocant cançons celebrant la seva arribada. Tots descriuen aquell moment com un moment màgic.