Un total de 456 nois i noies van arribar a Mèxic el 7 de juny de 1937 per petició d’Amalia Solórzano, en aquell moment la dona del president Lózaro. Procedien d’arreu d’Espanya, que en aquell moment estava passant per la Guerra Civil. Els menors anaven a retornar amb els seus pares passats uns mesos, però l’exili va tornar-se definitiu per a molts. Tot i els problemes de les autoritats amb el pas dels anys, l’expresident de Mèxic, el General Lázaro Cárderas i la seva dona, Amalia Solórzano, sempre van cuidar d’aquests nois exiliats, avui coneguts com: “Los niños de Morelia”.
Espanya va demanar ajuda internacional després de patir els bombardejos a Gernika i Durango. Molt pocs governs van oferir la seva ajuda, però Mèxic es va posicionar ràpidament. Va rebre més de 20.000 espanyols, convertint-se així, el segon país amb més exiliats. Està documentat que a més a més, a Mèxic també van crear institucions específicament per a recollir a menors, un exemple és el “Comité de Ayuda a los Niños del pueblo Español”.
Dos mesos després Amalia Solórzano, presidenta del comitè en aquells moments, va convèncer al seu marit, el General Lázaro Cárdenas, per auxiliar a nois i noies orfes i també combatents republicans. Així doncs, el govern de Mèxic va fer arribar la seva petició a Espanya amb el missatge que acollirien a entre 450 i 500 noies i nois sans menors de setze anys.
Aquest mateix any, el dia 7 de juny, els menors que van embarcar en Burgos, van arribar a Mèxic. La població els va rebre amb els braços oberts, donant-los amor i alegria. Però alguns d’aquests nois i noies ja havien viscut moltes coses, i aquells sentiments d’alegria feien més forta la sensació d’abandonament i l’exili forçat. Aquests nois i noies instal·lar-se en l’escola España-México a Morelia (Michoacán), era una població petita i catòlica. Entre els anys 1943 i 1944, es van començar i finalitzar més de 5 cases perquè els nois i nois s’allotgessin. En total eres dues femenines i quatre masculines. Però quatre anys després, quan es van acabar les reserves econòmiques de la República espanyola, el govern de Mèxic va deixar de donar-los suport, i els habitatges van ser abandonats.
Els “Niños de Morelia” no van passar ni fred ni gana però alguns van patir algunes desgràcies. Acostumats a la violència de la guerra Espanyola, molts d’aquests menors van ser detinguts per la policia per llençar pedres a esglésies. Molts d’altres van començar a passar la malaltia de la “Tiñia”, això va portar al fet que un número nombrós d’aquests nois i noies abandonés les cases d’acollida.
Després de la derrota del bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola i l’esclat de la II Guerra Mundial, molts dels menors van convertir Mèxic en la seva pàtria. És veritat que algun cop els hi van faltar coses, però els “Niños de Morelia” sempre han estat molt agraïts al General Lázaro Cárdenas i la seva dona per salvar les seves vides del gran conflicte Espanyol.
Avui en dia només 6 de tots els menors segueixen vivint a Morelia, però cada any s’intenten reunir per recordar aquells temps, i l’ajuda que els hi va brindar Mèxic. Se sap que l’any 2014 estava format només per 40 d’aquells nois i noies.
