Crec que avui en dia es té molt en compte el feminisme i s’està progressant. Però per alguna raó les dones culpem a altres dones per no ser feministes o no pensar de la mateixa manera. No tenim en compte que no totes les dones del món ens hem criat en les mateixes condicions ni amb les mateixes oportunitats. I molt menys amb les mateixes creences. Així que he triat aquest documental, ja que parla de la mutilació genital. Aquesta és una pràctica que encara es fa en alguns països de l’Àfrica i que consisteix a tallar amb un ganivet el clítoris dins l’aparell genital de les dones. I aquesta pràctica es fa entre el col·lectiu femení. Són les pròpies dones qui practiquen la mutilació a altres dones, nenes.
El documental és ben curiós. S’anomena Matar el monstre. En aquest reportatge ens trobem amb fonts primàries que o bé són víctimes de la pràctica de l’ablació o bé pertanyen a ONG o associacions que no recolzen la pràctica.
El primer testimoni és la Jumma Jelow, una dona de vint-i-cinc anys, la qual té família a l’Àfrica però va néixer a Banyoles i va ser víctima de mutilació genital. Ella ens explica la seva experiència no només en el moment de la mutilació, sinó que també el procés que va recórrer fins a entendre perquè la seva àvia li va fer passar per allò.
La seva família és procedent de Dandu, un poble dins Gàmbia. Segons explica, aquest poble és molt diferent a Banyoles. I encara i que ella va néixer allà, cada any visita el poble de la família. Un dia, quan ella en tenia cinc anys i sa germana nou mesos, la seva àvia va arribar amb quatre dones i les va mutilar amb un ganivet. La Jumma explicava que poc després volia anar al lavabo i sentia com si li cremessin la vagina. Aquell dia la seva mare va marxar per anar al metge i quan va tornar es va trobar en aquella situació. La mare va començar a plorar i se les va endur cap al metge. Poc després van tornar cap a Catalunya i van tornar a anar a un hospital de Girona. Aquest va ser un dels primers casos de mutilació genital a Catalunya.
La Jumma explicava que a Gàmbia, quan es produïa una mutilació es feia una festa amb música i tambors per celebrar que la nena ja era pura. En aquesta regió el 80% de les dones estan mutilades.
La Jumma afirmava que els primers anys després de la mutilació es negava a parlar amb les seves familiars, les culpava a elles. Però va arribar a la conclusió que no era pas la seva culpa, allò era una creença seva, formava part de la seva cultura. Això també ho va entendre Adriana Kaplan, presidenta de la fundació WASSU de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta fundació va poble per poble parlant amb les dones i fent-les entendre les conseqüències mèdiques que pot tenir en un futur una nena mutilada. Kaplan diu que la mutilació es fa per diferents raons i que no es pot intentar convèncer a les dones de no fer-la mitjançant judicis.
“És difícil entrar als poblats de Gàmbia amb un discurs del feminisme occidental. El que s’ha de fer és intentar entendre a aquestes dones. Se les fa entendre que si algun acte fa patir a algú, s’ha de deixar de fer i no per aquest motiu estàs traint la teva cultura.” – Kaplan
Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de parlar de mutilació és la falta de personal mèdic que hi ha en algunes regions de l’Àfrica. Per aquest motiu, fa més de 20 anys la fundació WASSU va introduir una plantilla de metgesses i metges cubans. Aquests diuen que avui en dia hi ha moltes menys ablacions que fa 30 anys. A part del personal mèdic, aquesta associació també treballa amb joves les quals viatgen fent xarrades a altres joves per conscienciar-les de les conseqüències de la mutilació. La Mariama Gnamadio, per exemple, és voluntària d’una ONG i víctima d’ablació. Ella mateixa va fer entendre a la seva família els perills de la mutilació. Una altra gran defensora dels drets de les dones és la Sylvie Diack, activista des dels dotze anys en contra de la mutilació genital. L’objectiu dels grups de joves és educar i conscienciar a aquesta generació perquè puguin anar progressant lo més ràpid possible i de generació en generació.
Gràcies a associacions com aquesta, s’han anat fent molts progressos. Per exemple ara hi ha un protocol mèdic que fa que els pares i mares hagin de firmar un paper assegurant que no li practicaran una mutilació a les seves filles quan viatgen a Gàmbia.
També han fet que des de fa tres anys sigui il·legal la mutilació a Gàmbia i des del 1999 a el Senegal.
“Encara i que això té lletra petita. Encara i que és il·legal, no s’imposa amb molta fermesa aquesta llei i quasi sempre es mira cap a un costat”. Això deia Ramata Sall, que forma part de l’associació de dones juristes al Senegal. Ella s’encarrega de conscienciar mares i àvies però diu que en molts casos falta la presència dels homes.
Altres dones importants com Berlyn Magoko (directora de Womanhood) i Binta Jadama (víctima de mutilació) han fet entendre a les seves mares el que elles pensen sobre la mutilació genital.
En conclusió crec que molts i moltes de nosaltres (m’incloc) jutgem abans de saber. L’Àfrica, com molts altres països, viu totalment sota el patriarcat des de fa ja massa anys. Això és el que ha fet a les la majoria de dones africanes a arribar a practicar l’ablació. Crec que és molt important fer saber per tot el món aquest problema, ja que, encara que ens sembli que s’ha avançat molt, encara queda molt de camí. I que encara que aquelles dones no visquin prop nostre, viuen en el mateix món que nosaltres, un món que podem canviar.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/matar-el-monstre/video/5948895/