A posteriori d’un esmorzar molt poc apetitós vàrem sortir en direcció a Florència, on passaríem tot el dia. Només arribar vam dirigir-nos a la Piazza del Duomo on es troba la famosa catedral de Santa Maria del Fiore, el campanar de Giotto, el baptisteri. Aquesta plaça em va deixar bocabadada, mai m’havia sentit tan meravellada com a turista. Tot i estar atapeïda de gent, la plaça era cautivadora. La sensació que produeix veure la gegant església o la cúpula de Brunelleschi és indescriptible i màgica. Ara puc entendre com és possible això tant estrany del síndrome de Stendhal. Tots els detalls i colors perfectament realitzats poden aconseguir que Florència t’arribi al cor.
Seguidament vam anar a la Piazza Della Signoria on hi havia moltes escultures i còpies d’escultures originals com la del David de Miguel Angelo. Allà els professors ens van donar instruccions i ens van demanar que visitéssim certs punts. Des d’allà vam anar al Ponte Vecchio, el pont i el riu en general era fascinant. Em va sorprendre que hi hagués ànecs i garses a l’aigua. Crec que el que fa Itàlia tan especial són els edificis, tot i que el pont és impressionant són els edificis que envolten el riu, l’ambient de calma que es crea. Va ser a Florència també que vaig adonar-me que Barcelona està atapeïda de cotxes, en canvi allà no hi havia punt de comparació. Després de passar uns minuts observant el pont vàrem anar cap al Palazzo Pitti que era el palau d’un banquer florentí de cognom Pitti. L’entrada als jardins era gratuïta per a menors d’edat així que vàrem aprofitar per a fer un passeig per l’interior. La veritat és que ens vam quedar impactats de la immensitat de les instal·lacions.
Més tard vam anar a dinar. Sincerament no vam encertar gaire amb el menjar, ja que el menjar que ens van servir era bàsic i escàs per al preu, però més tard vam anar a La Carraia, una gelateria que segons moltes pàgines webs de Google és la millor de florència. Ens va fascinar el gelat, ja que era deliciós, el preu molt adequat i estava localitzat a la vora del riu Arno. Jo em vaig demanar un de marbre (nata i xocolata) i un de tiramisú, tant de bo poder tastar-lo un altre cop perquè era semblant a menjar un trosset de cel cremós. Si no era el millor gelat de Florència, no puc imaginar com de perfecte en seria el millor.
Posteriorment vam agafar l’autocar Piazzale Michelangelo on ens vam fer un munt de fotografies, tot el que es podia veure era deleitador. Des del mirador es podia veure quasi tota Florencia i vàrem poder apreciar el skyline de la ciutat.