A la vida podríem dir que la gent passa per diverses etapes; la infància, l’adolescència, la joventut… Bé jo des de fa ja un temps he afegit una etapa, que trobo que tothom hauria de passar. ‘La reina roja’. Sí, exacte. Aquest llibre, entre d’altres, és un dels llibres més emocionants (dic aquest adjectiu encara que podria passar-me tres hores més sumant-li a la llista) que he llegit mai. Però tot hi això m’agradaria fer una repassada final, ara que ja he tancat l’última pàgina d’aquesta saga de quatre llibres exquisits (“).

Bé abans de continuar m’agradaria fer un comunicat. Si tens la intenció, per petita que sigui, de llegir-te aquest meravellós llibre (“), que jo personalment et recomano, deixa de llegir això. Ja que tinc la intenció de donar la meva opinió al complet sobre el final, ja.

De veritat, para de llegir.

És pel teu bé.

Bé, és la teva decisió, jo t’he avisat.

Hola Ona, veig que realment t’interessa la meva opinió. (Parlo amb ella perquè realment l’entrada va per ella, no és res personal amb tu, de veritat). Bé, m’expliques per quin motiu els llibres sempre han de fer això? De veritat que m’esgarra l’ànima. Mira la Mare Barrow ja ha fet prou per a la humanitat perquè ara a sobre no acabi amb el Cal, és que de veritat que no ho entenc. No m’he llegit un llibre de 768 pàgines perquè l’última paraula de totes sigui, volveré, doncs vés. Però ara, que jo ho vegi. I el Maven? Es mor i ja? Que per cert tinc certs dubtes de que realment estigui mort, el Kilorn no va trobar el seu cadàver. I aquí és on entra la meva encertada conspiració. El Kilorn agafa al Maven i el cura i segur que faran alguna cosa xunga junts. Ho tinc claríssim. L’única que m’ha deixat amb un bon gust de bona ha sigut l’Evaneline Samos. Gràcies noia, gràcies per anarte’n, de veritat que m’has fet un favor, espero que tinguis un bon futur amb l’Elane. Encara que he de dir que tampoc especifica. No sé, de veritat que m’ha agradat molt el llibre però no pot acabar així. I l’Iris, volvemos a casa. No, no, perquè sinó jo no sé què passarà més endavant, a l’igual la Mare Barrow i el Cal Calore no arriben a retrobar-se perquè de camí se li cau una pedra al cap a la Mare. Qui sap.

Clonclusió, m’agradaria enviar-li un missatge a l’autora d’aquest fascinant llibre, Victoria Aveyard, i comentar-li que si no estava inspirada pel final, no calia que l’acabés encara. Veste’n a un retiro unes setmanes i planteja’t la teva existència, després escrius el final.

Si el vostre cap ha petat amb tanta informació, us recomano que us dirigiu cap al WordPress de l’Ona, allà us fa una breu explicació dels fets del llibre des del principi. A vegades sóc una mica impulsiva.

I Ona, si encara estàs llegint això, perquè tinc la sensació que seràs l’única persona que arribarà al final d’aquesta entrada, t’he de dir que gràcies per deixar-me els llibres, de veritat. Sense tu el Cal no hagués pogut contactar amb mi per fer-te arribar la carta. (Coses de crushes).