Som humans, i davant de dubtes o de misteris, sen’s creen unes expectatives per defecte. No ho podem evitar. I aquest cop no ha sigut una excepció.
He sentit més cops dels que podríem comptar amb els dits el bo que arriba a ser l’obra de teatre ‘Paisajes para no colorear’, però és que les meves expectatives no van complir amb la realitat. De fet, la realitat va ser cent cops millor.
Tot i que per opinions les que vulguis i totes benvingudes, personalment (tot i que no acostumo a anar molt sovint al teatre), de les poques que he vist, aquesta ha sigut la que més m’ha agradat de carrer. Suposo que és molt fàcil, i més amb la meva edat i sent noia, empatitzar amb aquestes actrius i amb els testimonis que t’estan reproduint. Però tot i no ser dona, tot i no ser adolescent i tot i no viure a Chile, et planten de vant els ulls una magnífica barreja d’intensitat, combatent i feminista brutal.