Gairebé cinc-cents nens van ser enviats a Mèxic, a la ciutat de Morelia, l’any 1937 per salvar-los de la guerra. Van ser els primers refugiats que arribaven a Mèxic, dos anys abans que els exiliats de la guerra civil. La majoria havien sortit de Catalunya. Tenien entre cinc i catorze anys. El que havia de ser una estada curta, fins al final de la guerra, gairebé com unes colònies, es va convertir en una estada per a tota la vida per a molts d’ells.

En la guerra civil espanyola, per primera vegada les bombes de l’aviació va tenir com a objectiu la destrucció de ciutats i ocasionar víctimes civils. Era un camp de proves per als nazis, que donaven suport a Franco, abans d’utilitzar la mateixa estratègia en la guerra europea. L’any 1937, Barcelona i altres ciutats eren bombardejades sistemàticament des de l’aire i des del mar. 

Els nens de Morelia són d’extracció obrera, de pares no especialment significats políticament i sindicalment. La guerra té un final diferent del previst. Els nens són a Mèxic, en un internat i educats per mexicans en la cultura mexicana. Els pares, després de la guerra, són morts o a l’exili, i als que són a França els tocarà viure l’ocupació alemanya o els camps de concentració. No tindran prioritat per reunir-se amb els fills a Mèxic, i no formaran part de les expedicions d’exiliats. 

Es produeix una llarga separació familiar, i els nens es fan grans lluny del pares. Molts lligams afectius no es podran refer mai més. Els nens i nenes de Morelia es consideren com germans d’una gran família. 

Els espanyols residents a Mèxic no són majoritàriament afins a les tesis republicanes; els refugiats de l’exili pensaran tard i poc en ells. Lluny de casa i oblidats de tothom quan s’acaba la presidència de Lázaro Càrdenas, que els havia acollit, s’han d’espavilar i organitzar-se la vida. 

Han passat 63 anys des que van arribar a Mèxic i la vida a cadascú li ha anat com li ha anat. Però, ara, ja amb els setanta anys fets, molts han de seguir treballant mentre puguin perquè la pensió no els arriba per viure dignament. No tenen ni reconeixement com a col·lectiu de víctimes innocents de la guerra ni unes pensions mínimes garantides pel govern espanyol que els permetin viure amb tranquil·litat els anys que els queden. És com si formessin part d’una pàgina de la història que ningú vol recordar ni reconèixer. Són un capítol de la guerra encara no tancat. 

Quan la guerra ha tornat a Europa (Bòsnia, Kosovo, …) i els moviments de població desplaçada han despertat la solidaritat, els nens de Morelia es reconeixen en les imatges que ens mostren diaris i televisions. Ells són una mostra del que pot passar. Ells són ciutadans del nostre país oblidats a la seva sort, són els nens oblidats.