El dimecres 21, vam veure un documental ofert per TV3 en què es parlava de la crisi migratòria que està vivint Europa en aquests moments.

L’estiu del 2015, diversos factors van afavorir a l’arribada d’immigrants a Europa, un d’ells, la guerra de Síria. Els sirians es van adonar que la vida al seu país era cada cop més difícil, i van decidir emigrar cap a països veïns. Però pels que hi buscaven ajuda i refugi, les condicions d’acollida no eren gaire bones, ja que s’estaven principalment en camps o propietats de ciutadans pobres, i això no els afavoria en recursos. Per això, molts d’ells van decidir emigrar cap a Europa per la seva facilitat d’accés, encara que això va comportar que els governs, pressionats per la crisi, aixequessin barreres. Tot i això i que un sol·licitant d’asil a Alemanya pot arribar a rebre només menys de 47 euros al mes, la ruta de sortida de Síria amb destí a Alemanya, la van recórrer 310.000 persones, xifra que s’afegeix al total de menys de 450.000 refugiats i immigrants que van arribar a la Unió Europea a través del mar l’any 2015.

Després es topen amb Hongria, on el govern va construir una tanca de 175 km per evitar l’arribada de refugiats. Primera van construir una tanca d’1,5 metres, però en veure que no guanyaven molt, ja que la seva altura era molt reduïda,  la van fer més alta, aquesta vegada de 3,5 metres per acabar de tancar la frontera entre Sèrbia i Hongria.

Els que aconsegueixen passar es troben amb les autoritats hongareses, de les quals s’han d’amagar i fugir. La seva solució és endinsar-se als camps de blat de moro. Els propietaris els quals estan farts, perquè els hi destrossen la collita.

Els refugiats vénen de Síria, però també n’hi ha que vénen d’Àfrica per passar cap a Itàlia a través del mar Mediterrani. Això però, comporta una sèrie de perills, fins al punt de què ONGs com Metges Sense Fronteres o Proactiva Open Arms, ajudin als immigrants.

Les polítiques i lleis de la Unió Europea hi són per quasi tot, fins i tot per a fets quotidians, però no hi ha cap llei sobre immigració.

Vinguin del país que vinguin, siguin del país veí o de l’altra punta del món, són persones. Són persones que han de tenir els mateixos drets que nosaltres, ningú és superior. Per aconseguir això, s’hauria de canviar el pensament que tenim cap a ells, però sobretot, s’haurien de canviar les lleis. Ells van deixar el seu país en el qual tenien un ofici, una família, una llar, una vida, i han hagut de fugir dels seus països per poder sobreviure, per buscar una vida millor. Tots aquests milers de persones, no han deixat tota la seva vida enrere per decisió pròpia, sinó que han estat obligats. També hauríem de reflexionar i posar-nos a la seva pell. Si algun dia ens passés a nosaltres, nosaltres voldríem ser acollits no? No ens faria gràcia que la gent ens fes fora del seu país. Nosaltres voldríem ser benvinguts. Doncs ells igual!