El mussol i la forca: crítica d’una lectora adolescent

 

Títol: El mussol i la forca

Autor: Pau Joan Hernàndez

Any de publicació: 2004

Editorial: Edebé

Pàgines: 247

 

Pau Joan Hernàndez i Fuenmayor és l‘escriptor de l’èxit amb més de trenta edicions Tot et serà pres, però s’ha acabat centrant principalment en narrativa infantil i juvenil. Va publicar la seva primera obra amb tan sols divuit anys i ha treballat també de traductor, ha escrit molta varietat de poemes i, a part d’això, també empra el seu temps fent d’animador a escoles ensenyant creació literària. També ha fet guionatge televisiu a la xarxa local de Barcelona i ha treballat en el món dels videojocs en línia. La seva passió per la narrativa el va acabar portant a escriure El mussol i la forca, que és la novel·la de misteri juvenil que m’ha portat a escriure aquesta crítica.

 

El llibre ens situa a l’actualitat a la ciutat de Barcelona, on l’autor desenvolupa una història no reveladora, sinó entretinguda i entenedora. Hi ha personatges de tot tipus; des de cossos autoritaris fins a marginals, però no treu ni afegeix credibilitat a ningú per aquest fet. Les protagonistes han d’investigar sobre unes desaparicions que tenen lloc al subsòl de la ciutat i que les portaran a situacions que fan avançar la trama adequadament. El mussol i la forca ens obre els ulls a la societat i, a la vegada, dóna dades interessants sobre la ciutat tant en el passat com en l’època actual. El registre que fa servir no dificulta la comprensió del relat, tot i que compta amb alguns salts temporals i personals que obliguen al lector a seguir la lectura amb atenció en tot moment.

 

L’ús de referències històriques fan d’aquesta lectura una activitat educativa i profitosa. Tot i que no se surt de les pautes del seu gènere ni trenca amb cap motlle literari, mostra la societat d’una manera que et convida a conèixer-la millor i, una cosa que cal destacar és que totes les dades sobre la ciutat que hi apareixen són certes. La rellevància de tots els personatges principals es va demostrant al llarg del relat; tots acaben adoptant un paper que feia falta que existís i realitzen accions necessàries per tal de continuar l’obra. Es mostren diversos tipus de personalitats, però no trobo que acabin de contrastar-se entre elles. La narració és interessant ja que fa servir mètodes originals com la retrospecció i l’anticipació (pàgina 190), a part d’anar movent-se entre protagonistes i antagonistes per facilitar la comprensió de la trama.

Aquest llibre, tot i no haver resultat cap revelació, ha complert amb les meves expectatives. Et fa empatitzar amb els personatges i aconsegueix transmetre els aspectes més importants del relat.

Abstenir-se’n lectors amants del romanticisme.