El dia 20 de novembre vam anar a veure un monòleg de la Pamela Palenciano, una dona que va ser víctima de violència de gènere.
La Pamela ens va explicar en què consistia la violència de gènere, que no només eren els cops, que anava molt més enllà.
El monòleg va començar molt fort, per a captar l’atenció del públic. I poc a poc ens va anar endinsant en la seva història. Aquesta història d’amor començava com qualsevol altre, dos persones enamorades que comencen a sortir junts.
Durant els primers mesos tot va bé, tot és bonic. Però a mesura que va passant el temps, no només es transforma en una relació tòxica, es transforma en una relació violenta. La seva parella li va començar a dir com havia de vestir, amb qui havia d’anar i on havia d’estar. I poc a poc es veu el canvi en la parella de la Pamela.
Però el que passa sempre amb un maltractador es que des de fora la gent no veu res, i la Pamela estava sola.
Podria seguir explicant la seva història, bé, la de la seva exparella; però prefereixo centrar-me en la manera en la que la va explicar. La Pamela t’explicava la seva història des de lo més profund del seu cor per a fer-te’la arribar. El seu objectiu no era només que la gent veien de que es tractava la violència masclista, era que la gent fos conscient del que li pot provocar aquest tipus de violència a una persona, i era també que la gent veiés que es pot sortir de tot allò.
Sincerament em va encantar aquest monòleg i crec que és molt necessari que nens i adolescent vagin a aquestes xerrades perquè és en aquesta edat quan podem canviar el nostre comportament.