Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles el 1845, era d’una família de pagesos amb molta convicció religiosa. De ven jove té contacte amb l’església i els llibres.

El 1855 va començar els estudis al seminari de Vic, on hi va estudiar durant 15 anys. Allà s’interessa molt pels costums i tradicions de la seva terra. Verdaguer esdevé una persona ingènua, tenaç i tossuda.

Els primers textos de Jacint daten de quan tenia 15 anys.

Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics universals. Verdaguer, va escriure un poema èpic sobre la gesta de Colom, que després esdevindrà l’Atlàntida.

El 1870 va caure malalt i els metges li van recomanar l’aire de mar. És per això que s’embarca com a capellà en el vaixell “Guipúzcoa“, que feia la ruta Cadis-l’Havana, propietat del primer marquès de Comillas. Quan es va recuperar va treballar intensament en L’Atlàntida, que enllestí l’any 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa.

El 1877 L’Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu prestigi augmenta amb la publicació d’Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges (1887) i Pàtria (1888), entre d’altres.

El 1886 va fer un viatge a Terra Santa, del qual és fruit el llibre Dietari d’un pelegrí a Terra santa (1899). A partir d’aquest viatge, Verdaguer sent la necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i és lluirà a la caritat, a la confessió i a la pràctica d’exorcismes. Per culpa d’això la situació de Jacint es va fer difícil i l’any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a la seva diòcesi, en aquell temps el poeta residí al santuari de la Gleva, on escriví Roser de tot l’any (1894) i Sant Francesc (1895).

El van intentar portar en un asil de capellans vells, invàlids i bojos així que Verdaguer va fugir a Barcelona, a casa d’una família que havia conegut en les sessions d’exorcismes.

Se sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero Universal una sèrie d’articles que més endavant és coneixerà amb el títol de En defensa pròpia. Així és com va néixer el “cas Verdaguer”, que dividí l’opinió pública en dos.

El bisbe de Vic el va suspendre a divinis. En aquests anys tan dolorosos de la seva vida Verdaguer escriu el llibre Flors del Calvari (1896).

Dos anys després, gràcies a les gestions de l’arquebisbe de Madrid i als agustins d’El Escorial, se li aixeca la suspensió i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901).

La seva mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte multitudinari.