“L’adolescència és el moment on el nostre cos experimenta més canvis d’un sol cop. Personalment, sent adolescent em sento com un còctel Molotov, on el meu cos és l’ampolla i totes les hormones del meu interior amenacen a fer que exploti en el qualsevol moment. No només en el mal sentit, l’adolescència i per tant, també aquests quatre anys han estat i seguirà sent una etapa de molta intensitat. Per a bé i per a mal. Això és el que m’agradaria expressar mitjançant un curt musical.
El perquè de l’adjectiu “musical” és que en aquests quatre anys ha sigut la música la que m’ha acompanyat en la muntanya russa d’emocions que he viscut. He escoltat des de Pop a Rock català, des de Chopin a Tokyo Hotel. Crec que la meva llista de reproducció ha sigut un reflexe constant del meu estat anímic mentre travessava etapes de revelació amb el món, d’immersió al món dels adults, de construcció d’identitat, de despertar sexual, de descobriment de l’autonomia, d’establiment de relacions, de curiositat envers el desconegut…
He sentit dolor, nostàlgia, decepció, despit, ràbia i vergonya però també goig, ànim, solidesa, felicitat i amor. Han sigut uns anys essencials per a la meva identitat i suposo que per la de totes nosaltres. Han sigut uns anys plens d’emocions i de vivències i per tant m’és molt complicat destacar-ne alguna. Així i tot ho intento:
Suposo que m’he enamorat per primera vegada, i per conseqüència m’han trencat el cor també per primera vegada. He fet grans amistats que (espero) em duraran tota la vida. He viatjat sola per primera vegada i m’he permès explorar coses noves per primera vegada. També m’he odiat per primera vegada i he après a estimar-me per primera vegada. He hagut de decidir el meu futur per primera vegada i la meva opinió ha començat a agafar forma fixe per primera vegada. He evolucionat per lliure per primera vegada.
En conclusió vull dir que aquests quatre anys han sigut una experiència molt necessària i molt positiva però no tornaria a passar per totes les etapes que he viscut. Perquè tot i que reitero que és necessari no sempre és agradable i és que em sento com un còctel Molotov, on el meu cos és l’ampolla i totes les hormones del meu interior amenacen a fer que exploti en el qualsevol moment. Per a bé o per a mal.“
Aquest ha estat el text que m’ha inspirat en fer el projecte artístic, un projecte culpable que hagi portat tomàquet triturat al cap fins a dutxar-me mínim 4 cops. Ha estat el culpable que hagi plorat del fastig en olorar cervells putrefactes. El culpable que hagi anat pintada de negre a una reunió més o menys formal. Però també ha estat el culpable que hagi crescut, que hagi après i gaudit fent art.
Estic molt orgullosa del meu projecte. SENSACIONS, la intensitat adolescent.