Sembla que tot i que als humans no ens agrada patir si ens encanta ser més. Si aquest ser més és positiu millor, però sinó l’important és el qualificador “més”. No ens agrada tenir la vida difícil però a l’hora de tenir una conversa entre col·legues sovint se senten frases com “buah ja però química l’examen conta un 60% i és supermegacomplicat” i com a resposta “que dur… però és que a literatura val un 65% i és de dues pàgines!” i “vaja… però saps què a biologia només tenim dues classes per entendre-ho?” etcètera, etcètera.
És degut a aquesta necessitat humana de destacar que personalment jo em considerava immunitzada envers a aquest victimisme constant. Fou per això que quan tothom em va avisar que el batxillerat seria dur una veu dins meu els va titllar d’exagerats.
Ara estic sola davant la realitat i si, el batxillerat és dur. I més dur si les teves companyes de classe no volen ser en aquest espai. Només portem dos mesos de batxillerat i ja vull agafar el primer avió a Timbuctu i dedicar-me a cultivar cols en un país amenaçat pels talibans.
Demano perdó per aquesta comparació. Sé que la gent de Mali no ho està passant tant bé com jo aquí queixant-me de la meva vida de somni. Altre cop ens dicta el victimisme humà.