Avui ha vingut una investigadora biòloga, Constanza Morén, investigadora de l’Hospital Clínic. Principalment ens ha parlat de les cèl·lules mitocondrials i les seves funcions. Però també ens ha parlat sobre la trajectòria d’una carrera científica.

Així plantegem la primera pregunta: En què consisteix una carrera científica?

Una carrera científica és una carrera molt llarga però que amb constància i si t’agrada, pots triomfar. En aquest cas es diu que un doctorat és el nivell acadèmic més alt en el que es pot arribar.

En una carrera científica, sobretot en una d’investigació és molt important tenir amb tu un equip multidisciplinar. El treball en equip és molt important a l’hora d’investigar perquè cadascú aporta una cosa diferent. D’aquesta manera es dóna l’oportunitat d’arribar més lluny en la investigació. Encara que en el dia d’avui, els caps són majoritàriament homes, encara queda molt camí.

En el cas de la Constança, ella i el seu equip treballen en un hospital universitari. Això és una sort. Perquè la disciplina biomèdica treballa mà amb mà amb les mostres humanes. Això ens porta a un altre tema, la salut socioeconòmica a Espanya.

En realitat la salut socioeconòmica en el nostre país no està tant malament. Disposem de bon material tecnològic i d’espai. El que li falta és una plantilla; Espanya no inverteix casi res en recursos humans.

Ara si anem a parlar dels mitocondris. La funció mitocondrial estudia una part de la cèl·lula (la mitocondrial òbviament). Aquesta també treballa i/o estudia moltes patologies com poden ser el Parkinson o la Miopatia perquè estan relacionades amb les cèl·lules mitocondrials.

Òbviament les cèl·lules mitocondrials estan formades per un mitocondri que és un orgànul cel·lular d’herència materna. Anem a parlar d’ell. Una investigadora va descobrir que la creació del mitocòndria va ser deguda al fet que uns probacteris (bacteris molt antics) es van ajuntar a una cèl·lula osea i ara no poden viure un sense l’altre.

Les funcions d’aquestes cèl·lules mitocondrials són moltes: s’encarrega de la respiració cel·lular, de la producció d’energia, de processar el menjar, de l’homeòstasi del calci i de la despiració cel·lular. En poques paraules, no podem viure sense elles.

També ens dona a entendre que quan hi ha un problema mitocondrial, és molt probable que sigui als teixits musculars i nerviós (ja que és el que té una alta demanda energètica).

Les cèl·lules mitocondrials duen a terme una cadena anomenada cadena de transport electrònic i està composta per 5 complexes: 1, 2, 3, 4 i 5. El complex 4 s’encarrega de la respiració cel·lular i el 5 de la producció d’energia (això és possible gràcies als altres complexos).

Per cert, els mitocondris són herència materna. Això vol dir que si la mare d’un nen té alguna enfermetat que es causada per un error a una cèl·lula mitocondrial, possiblement l’hereti el fill.

Parlant de fallar, què passaria si ens fallessin les cèl·lules mitocondrials? Bé, aquestes estan en quasi tots els teixits del nostre cos (músculs, sistema nerviós…), així que ens podem trobar amb una manifestació clínica de qualsevol classe. I quan hi ha una sospita, es fan proves biomèdiques generals i específiques de qualsevol mena (tècniques d’imatges, mesuren el consum d’oxigen, mesuren l’activitat enzimàtica…)

Ara anem a parlar de l’ADN nuclear i l’ADN mitocondrial. Els dos són molt necessaris però no s’assemblen en absolut. Mentre que l’ADN mitocondrial té 13 proteïnes, el nuclear en té 4.487.

I per cert, tenir un excés de mitocondris pot ser un signe d’hepatologia. I unes de les coses que afecten molt a les cèl·lules mitocondrials és el tabac (el monòxid de carboni pot afectar greument al complex 4 de la respiració cel·lular de les cèl·lules mitocondrials). Els antibiòtics per exemple també afecten aquestes ja que maten bacteris i com ja he dir abans, les cèl·lules mitocondrials estan creades per bacteris.