Dijous passat, el dia 18 d’octubre del 2018 jo seguia malalta, fou per això que no vaig assistir a l’última classe de Filosofia de la 401. En aquesta classe les meves companyes van veure la pel·lícula Gottaca, un film que tracta d’una societat distòpica en la qual des del moment que neixes saben quan et moriràs i per què. També, gràcies a la medicina i la ciència avançada són capaços de generar la genètica “perfecte”, el dret a tenir un bon futur.
Arran d’aquesta pel·lícula avui, 25 d’octubre, ja recuperada, he de fer una reflexió;
Òbviament a la nostra societat no tothom té les mateixes oportunitats, de fet crec que aquesta imatge ho defineix molt bé:
I és més, no crec que “només” no tinguem les mateixes facilitats pel nivell econòmic que disposem, també per la nacionalitat que tenim, un passaport que ens fa més vàlids o menys en aquest món que no funciona bé.
Òbviament no m’agradaria viure en una societat on se separa a la gent entre individus vàlids i invàlids però, com he comentat en el paràgraf anterior crec que, en certa manera, ja ho fem. Per exemple, si estàs vivint aquí a Espanya, Catalunya o com li vulguis dir (no entrarem en política), només ets vàlid si tens el document o el certificat o el paperet que digui que ets Espanyol. Si no, no pots optar per una feina, ni per un futur decent. Així que encara que no m’agrada viure en un món on separem als humans d’aquesta manera crec que ja ho faig, i totes vosaltres també.
Crec que si tingués un fill, voldria primer de tot, estar segura de què el pare, el donant d’esperma o el que sigui i jo som compatibles, és a dir que el nen o la nena no tindrà cap malaltia greu, un cop assegurada de què no hi ha perill no em caldria que el meu fill o filla fos perfecte, jo no ho sóc i no m’està anant tan malament. Per altra banda, però, si el resultat de la prova surt malament, és a dir, el nen tindrà alguna malaltia greu, el sotmetria sense pensar-ho a les proves pertinents i el o la faria perfecte.