En Pau Joan Hernàndez va escriure el llibre “Mussol i la Forca” a l’any 2004, va ambientar el seu llibre en la seva ciutat natal (Barcelona) i en un any pròxim en el qual l’escrivia.
Pau Joan Hernàndez va escriure el llibre amb un punt de vista extern i com a narrador omnipresent. Per a escriure aquesta novel·la va utilitzar un estil d’acció i de misteri, posant-li un punt de fantasia a les coses que li convenia per a que la novel·la no li quedes inversemblant.
El llibre ens explica la història basant-se majoritariament en quatre personatges principals. La Sònia (una atleta cega), l’Íngrid (l’atleta guia de la Sònia i una de les seves millors amigues), la Lara (una jove periodista) i la Rosa (una jove policia). Durant la major part de la novel·la les protagonistes van per parelles, l’Íngrid i la Sònia per una banda i la Lara i la Rosa per una altra, amb l’excepció d’alguns moments en els quals els seus camins és creuen.
Jo crec que el tema principal de la novel·la són les diferents formes de recuperació de l’aïllament social, degut a que la novel·la es basa en la manera de reaccionar de dos grups en front de l’aïllament social. Uns reaccionen intentant ajudar a la gent que es troba en la mateixa situació que ells i els altres reaccionen acollint gent en una situació similar a la seva per a posteriorment venjar-se de la resta de la ciutat, de la gent que els ha abandonat, fent una massacre a partir d’una bomba subterrània en una final Espanyol-Barça. Uns dels temes secundaris crec que són; la venjança (una de les formes de reaccionar davant de l’aïllament) i l’amistat incondicional (l’amistat que hi ha entre l’Íngridi la Sònia, que fan tot el possible per descubrir el que li passa a l’Anna).
La trama comença amb la Lara, la qual després de la desaparició d’uns okupes, dels quals només n’havia quedat un grafit d’un mussol a la paret comença a sospitar que alguna cosa estranya passa. La Lara coneix a la Rosa i entre les dues veuen com la desaparició dels okupes no és la única desaparició que ha acabat amb els desapareguts dins del clavegueram de la ciutat i amb el grafit d’un mussol en alguna paret, així que poc a poc comencen a investigar.
Crec que el llibre és molt bo, aconsegueix que tinguis ganes de saber el final però amb por d’arribar-hi per no voler acabar el llibre, que per a mi és una cosa molt important en un llibre, la intriga que tens en cada moment, les ganes de no parar de llegir, familiaritzar-te amb els personatges. I us puc asegurar que això en Pau ho ha aconseguit amb exit. Però tot aquest sentiment es trenca quan arribes al final, després d’un llibre tant bo t’esperes que l’autor, quan arribi la conclusió, sigui capaç de matar algun personatge important de la trama per a tal de donar-li un bon final, però en Pau Joan Hernàndez va acabar el llibre sense matar a cap personatge ni principal, ni secundari. Acaba tant bé tot que al final només li faltava escriure “Fueron felices y comieron perdices”.