A la situació 405_Nulli certa domus, per socials ens hem hagut de veure “El verdugo” de Berlanga, i aprofitant que estem confinats a casa ha sigut una bona oportunitat per passar el temps. Al principi em va xocar que fos en blanc i negre, i això és degut a que va ser estrenada l’any 1964.
La pel·lícula comença amb el José Luis, un treballador d’una funerària, que projecta emigrar a Alemanya per a convertir-se en mecànic. Aquest coneix a Amadeo, un botxí professional. (A l’época de la dictadura franquista, quan encara existia la pena de mort a Espanya, els que s’encarregaven d’executar les tortures, els càstigs i la pena de mort eren els botxins.) José Luis no troba xicota, perquè totes les noies fugen quan s’assabenten que treballa en una funerària. La filla d’Amadeo, Carmen, tampoc troba xicot, ja que tots els seus pretendents desapareixen quan saben que el seu pare és botxí. Així que aquests dos acaben casant-se al poc temps de coneixer-se. Davant la falta de mitjans econòmics dels recents casats, Amadeu, el botxí, que està a punt de jubilar-se, persuadeix a en José Luis perquè demani la plaça que ell deixarà vacant, ja que això li donaria dret a un habitatge. El José Luis accepta la proposta amb el convenciment que mai haurà de matar a ningú perquè repudia la professió i en el cas que hagi de dur a terme alguna execució la seva intenció és dimitir.
Aquesta pel·lícula ens dona pas a reflexionar sobre uns quants temes de la societat d’aquells temps. Des del principi de la narració el protagonista té com a objectiu final poder marxar a Alemanya a ser mecànic. Al igual que gran part de la població espanyola va emigrar cap a Barcelona, Madrid o el País Basc, moltíssims espanyols van anar a Alemania buscant una vida més estable econòmicament. Aproximadament, uns 600.000 espanyols van emigrar a Alemanya entre 1960 i 1973 en busca de feina gràcies al conveni que s’havia signat entre aquests dos països.
També podem veure la creació de nous barris a les grans ciutat, com ara Madrid en el cas de la pel·lícula. A causa d’aquesta onada d’immigrants que arribàven a les grans ciutats, el govern franquista va donar peu a la construcció de barris sencers a les perifèries dels grans municipis. En el film veiem que a Amadeo, pare de Carmen i sogre de José Luís, li cedeixen un pis en un d’aquests nous barris. Sovint aquestes zones estaven en mig del no res i sense asfaltar i a més tenien unes condicions de comunicació molt precàries.
Per altra banda la pel·lícula tracta de la pena de mort a Espanya, on fins fa 40 anys era legal. Veiem el dilemma étic d’en José Luis amb la seva nova professió, quan, tot i sabent que és una manera cruel de matar, ho ha de fer per obligació. Ell no té la sang suficientment freda com per matar a ningú. Per altra banda, el seu sogre, després de tants anys en la professió, li va donant consells sobre el procés de l’execució. Una cosa que també em va semblar molt ironica és que tot i sent legal la pena de mort, tractaven als botxins d’assassins i el seu treball no era ben rebut.
El primer treball que té és a l’illa de Mallorca i m’ha sorprès tot el turisme que hi havia en aquella època. És veu que a partir de la dècada dels 60 Mallorca comença a ser una destinació turística a considerar a Europa i a la resta del món. De fet, inclós per als espanyols era exòtic anar a les Balears i era molts cops el lloc per passar-hi la “luna de miel”. Per això la dona de José Luís, Carmen, es posa molt contenta quan han d’anar-hi.
Dos dels papers dins la societat que ens queden molt clars després de veure la pel·lícula són el de la dona i el de l’església catòlica. La dona era ensenyada a ser una bona esposa i mare, no treballa i es dedica a seguir les decisions que pren el marit. De fet a l’escola les educaven per això. El paper de la dona en la societat era irrellevant més enllà de les feines de casa, com ja m’esperava. Podem veure-ho clarament reflectat en el paper que fa la Carmen. El que em va sorprendre va ser que l’església catòlica anés de la mà del franquisme i que no s’oposés a la pena de mort.