L’habitatge és una de les poques coses que l’ésser humà, sense importar, ni quan, ni on, ni qui, sempre necessitarà. Conseqüentment, és una de les coses aparentment més legislades. Aparentment, perquè sense importar la magnitud de l’organització, les lleis sempre són extremadament ambigües. Fins i tot l’article 25 de la declaració de Drets Humans només especifica que tothom té el dret a un “nivell de vida adequat”:

Everyone has the right to a standard of living adequate for the health and well-being of himself and of his family, including food, clothing, housing and medical care and necessary social services, and the right to security in the event of unemployment, sickness, disability, widowhood, old age or other lack of livelihood in circumstances beyond his control.

L’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals és molt similar a l’anterior i igual d’ambigu:

The States Parties to the present Covenant recognize the right of everyone to an adequate standard of living for himself and his family, including adequate food, clothing and housing, and to the continuous improvement of living conditions. The States Parties will take appropriate steps to ensure the realization of this right.

L’article 34 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE simplement reconeix el dret a l’assistència social i d’habitatge per a una ”existència decent”:

In order to combat social exclusion and poverty, the Union recognises and respects the right to social and housing assistance so as to ensure a decent existence for all those who lack sufficient resources, in accordance with the rules laid down by Community law and national laws and practices.

L’article 47 de la Constitució Espanyola diu que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat i que els poders públics han d’establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. L’article 47 de l’Estatut d’Autonomia indica que els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge amb una atenció especial pels col·lectius més necessitats i promoure l’habitatge públic i l’habitatge protegit.

Com es pot observar, totes aquestes lleis estan molt indefinides, deixant lloc a l’oberta interpretació i clarament afavorint l’especulació, perquè tot i que el diccionari defineix un dret com “allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre” tots sabem que no sempre és així.

Aquesta especulació va portar, en el seu moment, a la crisi, que va generar encara més mala qualitat de vida, més pobresa energètica, més desnonaments… I tots aquests problemes, generen encara més problemes, problemes de salut. Per exemple, fer front als costos de l’habitatge i la inseguretat residencial provoquen estrès, ansietat i depressió. Més severs són els efectes de l’amuntegament dels habitatges i la pobresa energètica que, a part de trastorns psicològics, infeccions i lesions, provoquen malalties respiratòries i cardiovasculars. És això un nivell de vida adequat?

La gentrificació és un dels altres grans problemes de l’Habitatge però l’Ajuntament de Barcelona, fa dos anys, va començar a posar fi als pisos turístics il·legals, 4.100 de 6.000 s’han tancat. Els propietaris, tant particulars com empreses, han rebut sancions de 60.000 € a 600.000 € per haver ofert el seu habitatge a plataformes com Airbnb. Però això és només el principi perquè la gentrificació continua i les malalties per culpa dels problemes que genera segueixen.

La societat en general actua com si la propietat privada i els lloguers impossibles fossin l’única opció però existeixen altres maneres de viure, maneres que eviten l’especulació, i no afavoreixen a la gentrificació. El Cohousing és una filosofia de vida i arquitectura on cases privades s’agrupen al voltant de l’espai compartit. Tots els habitatges disposen de les comoditats tradicionals com ara una cuina privada però els habitants viuen també en els espais compartits com per exemple una cuina gran, zona de menjador, bugaderia, espais recreatius… Alguns exemples de Cohousing són la Borda, situada a la ciutat de Barcelona, La Muralleta, a Santa Oliva i la més prospera Trabensol al costat de Madrid. Les dues últimes estan enfocades a gent major de 50 anys solucionant així la soledat de les persones de la tercera edat i la càrrega dels fills que han d’estar pendents però tots els Cohousing intenten construir els edificis per generar el menor impacte ambiental, reduir els costos globals i eliminar la pobresa energètica perquè no són només cases amb espais compartits, són cooperatives i tots els habitants són socis.

En conclusió, l’habitatge és una de les poques coses que l’ésser humà, sense importar, ni quan, ni on, ni qui, sempre necessitarà, però tot i que els Drets Humans diuen que tothom té dret a un “nivell de vida adequat”, l’especulació, la gentrificació, els problemes de salut i l’ambigua normativa fan això impossible per a la major part de la població. Hi ha propostes per solucionar tots aquests problemes, però funcionarien a llarg termini?, funcionarien a gran escala? És inqüestionable, s’ha de canviar l’habitatge, però l’habitatge representa les persones, podem canviar la mentalitat de les persones?