Jacint Verdaguer (1845), fill de pagesos, entrà el 1855 al seminari de Vic, guanyà premis als jocs florals de Barcelona, es relacionà amb intel·lectuals de la Renaixença i fundà l’Esbart de Vic.

El 1870 fou ordenat sacerdot i va fer de vicari a una petita parròquia de Vinyoles d’Orís (Osona), on va escriure nombrosos poemes (L’Atlàntida). Malalt, marxà a Barcelona per recuperar-se i el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on féu nou viatges a Amèrica. Després, residí al palau dels marquesos com a capellà de la família i almoiner. Als quaranta anys, però, sofrí una profunda crisi que el va portar a fer molta caritat, a endeutar-se, i a practicar exorcismes. Considerat un boig, el van obligar a viure durant dos anys a la Gleva (Osona), però el 1895 va fugir a Barcelona.
Va escriure articles a La Publicidad criticant el marquès i les autoritats que li prohibien fer missa i l’enfrontament tingué un gran ressò popular i polític. Després de retractar-se, va ser rehabilitat i va estar a l’església de Betlem de Barcelona, fins que, víctima de la tuberculosi, va ser traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902.

Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, enmig d’una manifestació multitudinària de dol.